Opinió

Vuits i nous

Campanes ja no tinc

“Alguns alcaldes sol·liciten al rector que silenciï el campanar

Pujo a un poblet i veig al balcó d’una casa molt acostada a l’església una pancarta que diu: “Volem dormir; no a les campanes.” En casos així, que proliferen, el primer impuls és posar-se a favor del campanar i en contra del veí que se n’exclama. El campanar de l’església que dic té mil anys, potser més. La casa és nova. A l’hora d’anar-hi a viure, no va tenir en compte l’inquilí a què s’exposava? Potser la va comprar entre hora i hora. Possibilitat descartada: les campanes toquen tots els quarts. Potser hi ha a la casa un malalt sobrevingut i el seu mal no vol soroll. Potser és un antic habitant del poble que s’ha renovat la casa per viure més confortablement i creu que la renovació comporta prescindir de sons arcaics. Hauria d’haver trucat a la casa i preguntar-ho. Si no, tot són especulacions. Parlo, en canvi, amb un senyor que passa pel carrer: “Doncs jo no podria dormir sense les campanes.” Tot seguit em confessa que hi està tan habituat que ni les sent. Hi afegeix: “De vegades em desperto a mitja nit preguntant-me quina hora deu ser. Deixo passar l’estona. Amb sort, les campanes m’anuncien l’hora exacta al cap de poc. Si toquen els quarts, m’haig d’esperar més per saber-la, de vegades prop d’una hora.” “Deu ser empipador.” “Vostè no sap quina suspensió espiritual s’experimenta en aquell moment nocturn d’incertesa.” No sé si n’he tret l’aigua clara.

Abans els despertadors emetien un tic-tac dur i obsessiu que el silenci de la nit engrandia. Ara ens hem equipat amb despertadors silenciosos com un rellotge de sol que quan sonen sembla que canti un grill. La gent no vol campanes estentòries, és clar. Ni per saber l’hora ni per despertar-se ni menys encara per recollir-se a resar l’àngelus al migdia. L’argument de la “contaminació acústica” els va a favor. Emparant-se en una causa tan justa, alguns alcaldes han demanat al rector de la parròquia que silenciï el campanar.

Mossèn Cinto, tan silvestre i natural, sol·licitava, en canvi, més campanes. “Doncs que has perdut la veu?”, feia dir al campar de Sant Miquel de Cuixà adreçant-se al de Sant Martí del Canigó. “Campanes ja no tinc”, responia l’interpel·lat. I exclamava: “Oh, qui pogués tornar-me-les un dia!” “Campanes ja no tinc”: aquest dèbil “tinc” final és el “dring” llunyà de les campanes perdudes, el seu últim eco. Verdaguer cada dia que passa ho fa més bé.

Amb el nou horari europeu ens volen fer anar a dormir a les deu. Les deu, les onze, les dotze... Massa campanades, des del llit. I després hi ha les repetides per si no s’han sentit les del primer toc. I els quarts. Ni quarts ni hores: el veí del poblet té la partida guanyada. “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es veu el campanar veí.” Que es vegin, però que callin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.