Can Fanga

Un dia, fa uns anyets, em trobava fent cua a la carnisseria d’una capital de comarca de l’interior. Els que vivim en ciutats grans o mitjanes sempre pensem que les botifarres són de més alta qualitat adquirides en localitats més reduïdes que les nostres, per no parlar de les confeccionades en llogarets d’alta muntanya. La carnissera atenia una senyora que devia ser clienta habitual, i veïna. Parlaven. L’una i l’altra proferien invectives contra els “pixapins”, els de “Can Fanga”. Els feien nosa, trobaven que no havien d’anar a fer-hi res, a la seva ciutat. Vaig mirar a dreta i esquerra. Tots els que fèiem cua i ens disposàvem a donar alegries al calaix de la carnissera pertanyíem a la filiació detractada. Jo no soc exactament un pixapins ni visc a Can Fanga, si hem d’entendre que els dos conceptes es refereixen als barcelonins i a Barcelona, però aquell dia em vaig sentir al·ludit, per proximitat metropolitana a la capital de Catalunya i també per solidaritat i simpatia amb els meus companys de cua. La carnissera, situada en un pla més alt darrere el taulell, mirava la concurrència mig de reüll i com pensant: “Entomeu aquesta.” Algú hauria pogut anar-se’n, però no es va moure ningú i tothom es va proveir de botifarres respectant el torn amb resignació.

Posem que parlés d’Olot. Els pixapins són anomenats també camacus. Hauria existit l’Escola pictòrica d’Olot si Santiago Rusiñol o Ramon Casas, uns barceloniníssims senyors, no haguessin exclamat “que maco” davant el paisatge de la Garrotxa? D’acord, l’Escola va ser fundada per Joaquim Vayreda, un gironí. Però Casas, Rusiñol, Modest Urgell i altres van trobar “maques” les seves pintures i tots van anar a plantar el cavallet a Olot. O la fageda d’en Jordà: ¿algú sabria on és, si Joan Maragall no n’hagués indicat el camí? Algú, inclosos els olotins, li hauria apreciat el “verd profond com mai cap més n’hagis trobat al món”? Joan Maragall era veí de la plaça Molina, Barcelona. Dic Olot com podria dir Mont-roig del Camp, lloc fundacional de la pintura de Joan Miró. L’art modern sorgeix d’una masia pintada minuciosament per un senyor del passatge del Comerç de Barcelona, a tocar de la plaça de Sant Jaume.

Després tothom ha de passar per Barcelona perquè no en pot prescindir: per fer una gestió, per anar a ca l’especialista, per agafar l’avió o el creuer, per consultar un document a la Biblioteca de Catalunya, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, mantenidor de la llengua. Les grans capitals fan grans els països; sense Can Fanga Catalunya no tindria estructura ni la coneixeria ningú. O per anar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Els que ahir hi van “baixar” o “pujar” amb autobusos, es van sentir mal acollits pels pixapins a la cua de la Diagonal?