La fam invisible

Em diu l’autor de l’obra reverenciada que això pot semblar una mena de self publicity. No parlaré de la meva darrera traducció –i el meu proper tatuatge–, La fam invisible, el flamant llibre de Santi Balmes que avui es posa a la venda i que recomano amb fervor. Em referiré a aquest llarg somni fractal i experiment psíquic com un organisme viu, com una ciutat, un planeta, un pastís de poma o un canal holandès. Amb una idea d’invisibilitat propera a l’estètica de la desaparició d’autor, els límits de l’autoficció, el joc d’identitats i de parauleria, Balmes basteix un monument a l’amor cap a un mateix i cap a Edith, la seva musa, la dona amagada que l’ànima de ceba, Roman Spinelli, àlies Equilibrista, l’ésser central, buscarà en aquest viatge pels barris de la ciutat interior de Bruma, on l’essencial és el gerundi del camí, els colors del prisma. A partir d’un debat conceptual entre exclusivitat i renúncia, fusió i invasió, desig i deure, l’Equilibrista serà el corresponsal hiperactiu de la pròpia col·lecció d’àlter egos. L’amor pur, com l’art, la cultura com a cura pal·liativa, via de coneixement del món i d’un mateix és l’únic camí per fugir del tedi insuportable. La fam invisible és, també, una batalla contra el temps, el gran tema central del llibre de Balmes. L’antiheroi viu intensament, partint d’una Impotència Existencial Prematura. L’estabilitat desestabilitza les ments inquietes. Deixar de tenir consciència d’un mateix, delegant en l’elenc del teatre interior, ajuda a eliminar l’ego i a tolerar la frustració. Balmes aprèn a ser vent i ens regala unes ales blavíssimes per volar sobre l’Avinguda de la Llum.