Els carrers sense nens

Que la felicitat s’acaba quan ja no tens edat per a jugar potser és una exageració, però les estadístiques reflecteixen la tossuda realitat d’una societat amb uns adults cada vegada més infeliços i uns nens que cada vegada juguen menys. Ho constaten nous estudis de les associacions de fabricants de joguets: mentre que la mainada dedica una mitjana de trenta hores setmanals al mòbil, en dedica amb prou feines una de diària als jocs convencionals. I fins a un 27% dels menors afirmen que, si no juguen més, és perquè ja no tenen temps. Sobre aquest inquietant panorama s’ha esberlat el meló de la polèmica: a França han restringit per llei l’ús dels mòbils als centres d’ensenyament i a l’Estat espanyol el govern no descarta impulsar mesures similars. Que els carrers s’estiguin desertitzant de nens i nenes rient i xisclant, entretinguts amb la diversió barata dels jocs de tota la vida, no en tenen pas només la culpa les noves tecnologies que tendeixen a engarjolar-los als seus dormitoris. Tradicionalment els millors companys de jocs han estat els germans grans, i és evident que la proliferació del model familiar amb un fill únic ha reduït considerablement aquesta opció.

El tancament de les tradicionals botigues de joguets és un altre degoteig que posa de manifest el canvi de tendència, i a les nostres mans els progenitors tenim la balança que ha de decidir cap a on es decanta l’oci dels nostres fills. Ben bé a les nostres mans, no. La pressió ambiental per a dotar la nostra descendència de ginys que mai havien estat al nostre abast quan teníem la seva edat és tan forta que difícilment pots establir-hi límits eficaços i fins i tot convenients.

Ara els polítics sembla que estan disposats a donar un cop de mà per frenar les addiccions tecnològiques entre els més menuts. A veure si se’n surten. Xuts de pilota a la façana del bloc de casa, no. Però una plaça buida sense la banda sonora de la infantesa, tampoc.