Sant Josep revisitat

Divendres vinent és la festa de Sant Josep. Abans era festa de precepte. Ara, en certa manera, també. Només que el bisbe de cada diòcesi dispensa del compliment del precepte els capellans i els feligresos. De tal manera que no hi ha celebració litúrgica solemne a les parròquies, però sí –segurament– a les cases. De Joseps, igual que de Joans i Jordis, en totes les famílies n'hi ha algun. És un sant molt estimat. Sobretot per les seves virtuts domèstiques, la principal de les quals diria que és la lleialtat: va ser lleial a Déu, a l'esposa i als fills. Josep va ser un bon pare de família. Ara bé: per ser un bon pare, cal abans ser bona persona, en el sentit bíblic de la paraula. No en el sentit de bonhomia com s'acostuma a interpretar, sinó en el d'home just i recte als ulls de Déu. Un home, doncs, ple de virtuts. I les virtuts, per més que la mateixa naturalesa ja hi estigui predisposada, s'aconsegueixen només a base d'esforç.

El somni de Josep, el fuster de Natzaret, era casar-se amb Maria, una noia «plena de gràcia». Així és com la saluda l'àngel Gabriel en l'escena de l'Anunciació. «Plena de gràcia» s'ha d'entendre tal qual. La teologia sobre la «gràcia divina» trigaria uns quants segles. No estem parlant, doncs, del dogma de la Immaculada Concepció, promulgat per Pius IX l'any 1854, sinó de l'evangelista Lluc. Els evangelis van ser escrits força més tard que les cartes de sant Pau. Si les cartes de sant Pau són dels anys quaranta, els quatre evangelis deuen ser dels setanta per amunt. I no varen ser reconeguts com a tals fins a l'any 150. Va ser sant Justí, el primer que va destriar el gra de la palla. A partir d'aquesta primera tria comença la història dels evangelis canònics: els únics que l'Església reconeix com a portadors de la «bona nova» o de la bona notícia relativa a les esperances messiàniques. En el compliment d'aquestes esperances, Josep hi té molt a veure. Estava escrit que el messies havia de pertànyer a la Casa de David. Josep –i no Maria– era d'aquesta nissaga. Atès que els evangelis no són –ni pretenen ser– narracions històriques, si bé es basen en fets reals, la infantesa de Jesús hi ocupa un espai molt petit. Lluc és el més generós. També el més elegant. Probablement es va basar en un relat anterior, desestimat en altres de considerats apòcrifs, que va arranjar degudament. Sempre amb la mateixa finalitat querigmàtica: anunciar la «bona nova» de l'arribada del messies, per tal de desvetllar en l'ànim creient una «adhesió personal» a Jesús, que representa l'«Ungit», el Crist (en grec, Kristós). Tot això explica que no sapiguem més coses de Josep, l'espòs de Maria. Però amb les poques que en sabem, n'hi ha prou per constatar que no li hem fet justícia. Jo el reivindico constantment, per la senzilla raó que, com diem a Catalunya, «els testos s'assemblen a les olles». En la personalitat de Jesús, per força hi ha d'haver trets referencials que remeten a Josep i Maria. La capacitat de resistència que demostrà Jesús davant dels seus perseguidors l'havia apresa a Natzaret, on visqué durant trenta anys «sotmès» als seus pares, segons ens diu l'evangelista Lluc. Si a això hi afegim que «creixia en edat, en virtut, en saviesa, davant de Déu i dels homes», cal suposar que aquesta «submissió» era virtut i al mateix temps disciplina: estudi de les escriptures. Reflexió. Diàleg amb els seus pares. Josep era més conegut que Maria. Davant l'estupor que produeix la predicació de Jesús i l'«autoritat» amb què parlava, el comentari de la gent remet al fill del fuster de Natzaret. D'aquí ve la sorpresa. La qual cosa, lluny de conduir-nos a un Josep artesà, amb bones mans però no necessàriament amb estudis, ens hauria de portar a un Josep artesà i a més versat en les escriptures. En una paraula: il·lustrat. Sense això no s'explica que acceptés la proposta de l'àngel, expressada en somnis. En aquest passatge, el que tenim al davant és un nou Abraham: algú que creu en les promeses divines contra tot pronòstic i contra la mateixa evidència. I aquesta fermesa en la fe, al meu entendre, no és inferior a la de Maria. El que sí que és inferior –literàriament– és el relat. Maria en surt beneficiada, si comparem els dos relats. Avui, amb tota la problemàtica derivada de la família i la seva politització per part dels sectors conservadors, polítics i religiosos, ens fa més falta que mai tornar a Josep i a les seves virtuts. És ofendre sant Josep, reivindicar la família tradicional de manera excloent. Per la mateixa raó Josep hauria repudiat Maria. Havia de dir «no accepto el fet». Però el va acceptar. I aquí estem tots, gràcies a ell, reivindicant la pròpia família, perquè tothom hi té dret. I sant Josep s'ho deu mirar de lluny, sorrut, amb la branca d'ametller florit a les mans, anticipant la primavera.