opinió

Totxo «versus» innovació

En el context del dia a dia, on la situació econòmica de tots els sectors pateix una severa correcció, persisteixen confusions que fan més lents els treballs de recuperació. La dicotomia immobiliària-construcció englobada en el mot totxo, amb una visió allunyada de la recerca i la innovació, n'és una.

El ministre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, va anunciar a la inauguració de la fira de noves tecnologies de Hannover que a Espanya «el bit ja guanyava al totxo», sense ser conscient que feia una comparança amb el sector que està patint la destrucció més important de llocs de treball del nostre país, ni que contribuïa a una d'aquestes confusions.

Que el sector immobiliari necessitava una severa correcció, ningú no ho posa en dubte, però no a costa de tot un col·lectiu format de tècnics, industrials, professionals i treballadors, que no participaven de l'efervescència de la bombolla, més enllà de la sort de tenir molta feina en aquell moment, i lluny de les grans plusvàlues que es generaven de forma artificial.

Quan s'ha barrejat un negoci, l'immobiliari, amb unes professions, l'arquitectura, l'enginyeria, la manyeria, la fusteria, la pintura... (la llista és sorprenentment llarga), pocs ho han distingit i ni els mateixos líders socials i polítics hi han reflexionat.

El mot totxo té altres significats menys especulatius: primer, un gran respecte pel que ha representat en tota la història, en el món de l'arquitectura i de l'habitatge. Segon, la fi d'un cicle d'artesania que ha exhaurit les seves capacitats d'evolució i que necessita recerca i innovació. I aquí és on s'ha de reclamar que el sector també és indústria, que fa recerca, que innova i que, per tant, li cal un tracte legislatiu similar als altres àmbits. No tan sols són modernitat les tecnologies bit, tampoc n'hi ha prou d'avançar només en qüestions mediambientals, hi ha més camí per recórrer.

Una modernització en el món de la construcció pot significar un valor afegit exportable –avui escàs– que pot contribuir a millorar la balança externa. Les empreses que ja hi avancen tenen poc suport i moltes dificultats, perquè se les confon amb l'immobiliarisme i aquest, que paradoxalment és el seu principal client, tampoc no ho entén.

Els treballs de recerca que es realitzen han demostrat que es poden abaratir els processos constructius i, lligat a una baixada de la repercussió del sòl, realitzar habitatges a preus de fa cinc anys. Es pot donar solució a l'etern problema d'habitatge de la gent de poder adquisitiu normal, entre ells la gent jove.

Si avui no s'han fet habitatges nous assequibles és per aquella confusió de conceptes, en què es creia que la sobredimensió de l'estoc faria que aquest servís per solucionar tota la demanda real. No ha estat així, perquè les tensions financeres no ho han permès. Convé, doncs, distingir entre habitatge assequible (públic, privat protegit, de lloguer) no sotmès a plusvàlues sobredimensionades i habitatge lliure sobrevalorat producte d'un mal moment (especulatiu) que s'ha de resoldre per si mateix en el temps.

Per altra banda, els incentius a la rehabilitació en un país on el parc d'habitatges està envellit, no són una mesura excepcional ni imaginativa, no resolen la manca d'habitatge assequible ni aporten valor afegit. Haurien de formar part d'una normalitat indiscutible.

Continuem tenint molt de camí per davant, per tant, s'ha d'apostar per construir innovant, abaratint processos i afegint qualitat. Creiem que es pot continuar treballant per un dret a l'habitatge real, amb implicació i suport de les administracions i, per què no, amb la solidaritat del món financer. Possiblement s'arribaria a un rànquing d'ocupació i de PIB equilibrat i sense pretensions competitives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.