Franco

Els morts de la Guerra Civil són per­so­nes de carn i ossos, amb família, amb sen­ti­ments, amb ide­o­lo­gia. Molts mori­ren per les seves idees; d’altres, per altres qüesti­ons més mes­qui­nes i mise­ra­bles. La frac­tura de la guerra va ser traumàtica per als vius, aquí i a l’exili, però també ho fou per als morts i el ras­tre de violència que els acom­pa­nyava. Le memòria de totes les violències que va com­por­tar la Guerra Civil és un tema encara mal resolt i segu­ra­ment encara ara mal enfo­cat. La violència del nou estat, la repressió i les morts indis­cri­mi­na­des, les far­ses dels judi­cis sumaríssims, els efec­tes d’una per­se­cució con­tumaç asse­nya­len el fran­quisme com un règim san­gui­nari. Els morts al camp repu­blicà tam­poc no són modèlics; la violència va ser sovint gratuïta, també indis­cri­mi­nada i, per molt que ara es rei­vin­di­quin els comitès de milícies anti­fei­xis­tes, el ras­tre de sang que van dei­xar alguns d’aquests comitès mar­quen a sang i foc les memòries de mol­tes famílies. És l’hora doncs d’aban­do­nar la retòrica fron­tista, la retòrica fran­quista dels “caídos por Dios y por España” i és hora de rei­vin­di­car la memòria de tots els morts de la guerra. És bo que final­ment es tre­guin les des­pu­lles de Franco del Valle de los Caídos, però seria con­ve­ni­ent també, i de manera simultània, can­viar el nom del monu­ment encara asso­ciat a aque­lla retòrica. I després cal­dria amb urgència garan­tir que els memo­ri­als dels morts de la guerra es modi­fi­ques­sin tots fins a rei­vin­di­car jus­ta­ment la pro­funda huma­ni­tat de tots els morts, sense sig­nes externs de part. Un memo­rial amb ple­nes garan­ties democràtiques, un memo­rial per la dig­ni­tat de la con­dició humana i per les lli­ber­tats, un memo­rial de tota la violència incor­po­rada a la cons­trucció del monu­ment.

Franco només era el pri­mer obs­ta­cle. Ara cal una estricta repa­ració anul·lant tots els judi­cis sumaríssims.