Ni hi pensis

Fa molt de temps que m’ha des­con­cer­tat i m’ha cau­sat un pro­fund neguit cons­ta­tar la invi­si­bi­li­tat amb la qual, com a soci­e­tat, trac­tem l’escal­fa­ment glo­bal. Si és una crisi exis­ten­cial per a l’espècie humana, per què no ocupa un lloc cen­tral en les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons i dis­cus­si­ons? I per què no fem real­ment res de res per a com­ba­tre’l? He bus­cat arti­cles i lli­bres, i lle­git tot el que he tro­bat sobre aquest silenci eixor­da­dor, però, malau­ra­da­ment, no he tro­bat res que hi aportés una llum relle­vant. Fins ara. A Ni hi pen­sis! (Don’t even think about it! Blo­oms­bury. 2014), George Mars­hall com­par­teix el resul­tat de les seves recer­ques en aquesta àrea, par­lant amb mul­ti­tud d’inves­ti­ga­dors cap­da­van­ters en aques­tes dis­ci­pli­nes, i aporta un autèntic corn de l’abundància sobre tots els meca­nis­mes psi­cològics i soci­als que con­tri­bu­ei­xen a aquest silenci. Molts d’aquests meca­nis­mes de silenci són per­fec­ta­ment apli­ca­bles a altres temàtiques soci­als can­dents, i per això el lli­bre ens ajuda a enten­dre millor com fun­ci­ona la nos­tra soci­e­tat. Com que és impos­si­ble con­den­sar totes aques­tes anàlisis en un sol arti­cle, en par­laré també en arti­cles següents. Les males noves són que hi ha molts meca­nis­mes tre­ba­llant en paral·lel per a gene­rar aquest silenci, i tots tre­ba­llen en la mateixa direcció.

Una de les raons és que els nos­tres cer­vells, que evo­lu­ti­va­ment par­lant són encara els d’un home pre­històric, estan ter­ri­ble­ment mal equi­pats per a reac­ci­o­nar davant l’escal­fa­ment glo­bal. Segons Daniel Gil­bert, pro­fes­sor de psi­co­lo­gia a Har­vard, el nos­tre cer­vell està molt ben equi­pat per a reac­ci­o­nar ràpida­ment davant de qua­tre menes con­cre­tes de trets en el que ocorre al nos­tre vol­tant: per­so­nals, abrup­tes, immo­rals i imme­di­ats. I, malau­ra­da­ment, l’escal­fa­ment glo­bal no s’asso­cia amb cap d’aquests trets.

Una altra raó és que aquesta mateixa evo­lució ha produït uns cer­vells que podríem des­criure, sim­pli­fi­cant, com dos cer­vells fun­ci­o­nant de forma paral·lela i interac­tiva: el cer­vell raci­o­nal, lent, deli­be­ra­tiu i sos­pe­sant raci­o­nal­ment els pros i els con­tres de les coses, i el cer­vell emo­ci­o­nal, automàtic, impul­siu, que deci­deix ràpida­ment uti­lit­zant dre­ce­res, i que és el que té pri­o­ri­tat en la presa de deci­si­ons, per la seva habi­li­tat a ava­luar ame­na­ces de forma ràpida. Aquí el pro­blema és que pràcti­ca­ment tota la infor­mació sobre l’escal­fa­ment glo­bal (teo­ries, ciència, gràfics, dades...) parla exclu­si­va­ment al cer­vell raci­o­nal. I això per­met a la majo­ria de les per­so­nes con­cloure que real­ment tenim un pro­blema gravíssim. Però no ens cata­litza a l’acció imme­di­ata, perquè és res­pon­sa­bi­li­tat d’un cer­vell emo­ci­o­nal del qual no hem acon­se­guit l’atenció. I el resul­tat d’aquesta dialèctica entre cer­vells, és que aca­bem deci­dint dei­xar l’acció per a més enda­vant.