No és difícil d’entendre

Per setena vegada consecutiva la passada Diada va ser la prova fefaent que una gran part de ciutadans de Catalunya reclamen el dret a decidir i una República catalana. I costa molt d’entendre que això no trobi més comprensió en els socialistes que tradicionalment s’han proclamat republicans i federalistes (“somos un partido racionalmente republicano y lo seguiremos siendo”, Felipe González, Barcelona, 30 d’abril de 1977; “Des del convenciment que Catalunya és una nació... apostarem per una reforma de la Constitució... que reforci tots els instruments federals de l’Estat, fent d’Espanya un veritable Estat federal”, PSC Programa electoral, eleccions Parlament de Catalunya, 2010). Però un Estat federal parteix del pacte, de l’acord entre iguals que gaudeixen de plena sobirania per pactar en llibertat.

També, per una vegada i sense que serveixi de precedent, Inés Arrimadas té raó i no menteix quan referint-se a la Diada d’enguany afirmava: “Va ser una manifestació multitudinària, no es pot negar, però en democràcia la gent es compta a les urnes.” Efectivament, en democràcia la gent es compta a les urnes, i això és precisament el que tossudament reclamen any rere any els milions de ciutadans que l’11-S omplen els carrers i que l’1-O van dipositar el seu vot a les urnes malgrat la violència policial.

Per acabar, des de Catalunya estant sempre s’ha expressat la voluntat d’arribar a un acord amb el govern espanyol per celebrar el referèndum, per comptar la gent a les urnes, com diu fal·laçment la líder taronja. L’últim intent, la setmana passada al Congrés dels Diputats amb l’avortada moció del diàleg en el marc de la llei que pretenien pactar el PDeCAT i el PSOE.

I la seqüència del que succeeix és clara i fàcil d’entendre: el PP i el Tribunal Constitucional (TC) trenquen el pacte constitucional amb la sentència del 2010 sobre l’Estatut del 2006, perquè segons la Constitució Espanyola (CE, article 153) a les comunitats històriques, un cop el text estatutari ha estat aprovat per les Corts espanyoles, la darrera paraula correspon en referèndum als ciutadans de la comunitat. La sentència posterior del TC va ser, doncs, una ruptura explícita del pacte constitucional.

Així, quatre anys després d’aprovat l’Estatut en referèndum i davant d’una sentència dictada per un TC sota sospita (dels seus dotze membres, quatre havien esgotat el mandat feia tres anys i un havia mort, però cap havia estat substituït per manca d’acord entre el PP i el PSOE, i un altre estava recusat pel PP per haver col·laborat en la redacció de l’Estatut), una gran part dels ciutadans de Catalunya donen per morta la via estatutària i reclamen exercir el dret a decidir, cosa que és possible amb una lectura flexible de la CE (articles 92 i 150.2).

A la fi, la manca de resposta del govern del PP a les legítimes aspiracions d’una gran part de la ciutadania catalana condueix a la celebració del referèndum de l’1-O i a la proclamació unilateral d’independència. Però la brutal reacció de força i la imaginativa i delirant construcció d’una causa per rebel·lió posa a la picota política, jurídica i mediàtica internacional el govern de Mariano Rajoy, que, tanmateix, en l’aplicació de l’article 155 rep el suport irresponsable del PSOE i entusiasta de Cs.

I, a pesar de fer-se sota l’ombra d’excepció del 155 i amb els principals líders independentistes injustament empresonats o exiliats, en les eleccions del 21-D del 2017 el conjunt de les forces independentistes torna a revalidar la majoria absoluta parlamentària amb un 47,3% dels vots. No és encara la majoria social absoluta, però és abusiu sumar tota resta de vots com un no al referèndum, perquè no és el cas de molts dels vots de CatComú-Podem i, àdhuc, del PSC.

Cal, doncs, ampliar la majoria social, i res millor per fer-ho que apostar per una acció de govern incloent i basada en aquells valors (llibertats individuals i col·lectives, respecte pels drets humans, denúncia de la repressió i de les mancances democràtiques, petició d’empara dels organismes internacionals, solidaritat i justícia social, polítiques de pau i diàleg, reivindicació del dret a decidir...) que poden compartir totes les opcions polítiques que realment creuen en la llibertat, en el veritable estat de dret i en la separació de poders. I sempre disposició al diàleg alhora que s’exigeix la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. S’entén prou bé, no?