Oceà de saviesa

Quan el budisme tibetà es va posar de moda a Occident, gràcies a profetes tan inspirats com Richard Gere o Lisa Simpson, el dalai-lama no es va poder estar de manifestar el seu escepticisme sobre l’expansió d’aquesta religió entre nosaltres. Va fer servir aquesta diàfana analogia: aquí, s’hi fan xais, allà tenim iacs. No fa falta dir que a individus comptats els pot anar bé el coneixement d’una visió del món remota i fins i tot els pot fer favor seguir uns rituals exòtics, però és inconcebible importar una religió i imposar-la a una societat sencera, si no és amb la intenció de destruir-la. Fa uns dies, a Suècia, el dalai-lama ho va tornar a fer; ha tornat a recordar-nos una veritat elemental. Diu que Europa, sí, és moralment responsable d’ajudar els qui fugen d’un lloc on la seva vida perilla —no és pas el cas de la majoria dels qui ens arriben—, però que Europa pertany als europeus. I els europeus, afegeix, haurien de deixar clar als refugiats que al capdavall haurien de reconstruir el seu propi país. La idea, en definitiva, és: estada temporal; ajuda, fins on es pugui, i retorn. La política imposada per la UE és tota una altra cosa: acceptació indiscriminada del primer que arriba, després d’animar-lo a superar una cursa d’obstacles fins a la frontera; incorporació de contingents de població estrangera per cobrir hipotètics dèficits de població autòctona; societats que es desintegren a ulls veients mentre debaten d’una integració imaginària. No es pot pas dir que faci falta saber sànscrit per veure-ho.