Llambordes falses

Primer al carrer del Pont de Camprodon i més tard al passeig marítim de Palma, aquest estiu he descobert que les llambordes que pavimenten els nostres carrers són falses. A Camprodon em vaig quedar un moment en suspensió observant-les: com podien ser tan iguals les unes de les altres si són de confecció artesana; com es podien mantenir arranades si aquestes pedres tenen tendència a aixecar-se o a enfonsar-se, cada una per on l’enfila? Són postisses com els postissos capil·lars dels senyors que n’usen, i fan el mateix efecte. Són una estora desplegable produïda en sèrie. Si t’hi fixes bé, s’hi veuen les costures. No crec ni que siguin de pedra. Ni les de Camprodon ni les de Palma, ni les d’altres llocs que darrerament he visitat. Les he tocades. Una sensació plàstica o bituminosa s’ha imposat.

Abans tots els carrers i fins i tot les carreteres estaven pavimentats amb llambordes. Com que es bellugaven, uns operaris equipats amb unes vares de ferro passaven de tant en tant a corregir la indisciplina. Es van substituir per l’asfalt llis així que els pneumàtics dels cotxes van començar a percudir en la seva superfície. Els magatzems municipals van quedar saturats de les pedres extretes. Tenien valor: eren de material noble i moltes estaven acabades a mà. Què se n’havia de fer? No es podien pas llençar ni tornar a la pedrera per reconstruir la muntanya. Es va optar per usar-les en l’empedrat de zones de vianants i places tancades al trànsit. Les llambordes van ignorar la nova funció i van seguir el seu aire: s’enfonsaven, emergien, es torçaven. En conseqüència, la gent s’hi entrebancava i els carrets del mercat s’hi encallaven. Estaven pensades per a uns altres carros: els de les carreteres, com el nom indica. No ho estaven per als peus. Mataró té uns carrers que ressegueixen el perímetre de les antigues muralles. Fa uns anys, un arquitecte municipal que es deia Rafael Cáceres va mantenir les llambordes en aquests carrers, i només en aquests, per evocar el mur defensiu. Avui en resta un petit fragment. Els veïns se’n queixaven: feien fer soroll als cotxes que hi passaven per sobre i no deixaven dormir. Els conductors també les deploraven. S’ha recorregut a l’asfalt. A les places i a les zones de vianants, l’alternativa han estat les rajoles llises. Ara arriben les llambordes seriades, plàstiques i silencioses.

¿S’hi troba la platja a sota, com afirmaven els que descalçaven les verdaderes i les llançaven al cap dels policies en el Maig francès d’ara ha fet cinquanta anys? En les noves revolucions urbanes ens haurem de proveir d’uns altres projectils i rebuscar paradisos més consistents. Sota una llamborda falsa la platja promesa deu ser també artificial, plegable, de posar i treure.