Poesia i política

Hi ha polítics que per donar color i categoria als seus discursos els il·lustren amb una cita literària, en prosa o en vers. El president Quim Torra presenta una novetat: complementa les cites amb el programa polític. La seva consellera de Cultura, Laura Borràs, cada matí i sovint també al migdia o cap al tard, emet a través de les xarxes socials un fragment de poesia o una poesia sencera d’algun autor. De vegades els textos escollits tenen a veure, de prop o de lluny, amb l’actualitat política i de vegades gens. Observo que molta gent els celebra l’actitud: “Un president que llegeix!” “Una consellera de Cultura que estima la poesia!” Boris Pasternak deia en algun lloc de Doctor Zhivago: “No hi ha ningú que estimi tant la poesia i els seus poetes com el poble rus.” El premi Nobel no coneixia el poble català: estima la poesia, els poetes i els rapsodes. ¿Que no llegien, els altres presidents? ¿Que no estimava la poesia, el net del poeta? Maragall, Pujol, Montilla i Mas també introduïen cites literàries a les peces oratòries. El que passa és que els d’ara ho fan amb profusió torrencial. Mentre no sigui per omplir amb oripells literaris els buits del programa polític o la impossibilitat de poder-lo complir per una raó o altra... Els arquitectes, diu la dita maliciosa, dissimulen els errors amb una planta. Qui diu els errors diu els buits, quan el pressupost final de l’obra ha fet curt i no se sap com omplir-los.

Els que celebren les expansions literàries dels nostres polítics són els lletraferits. No sé l’acceptació que deuen tenir entre els que dormen al ras, els que no poden pagar la llum, el personal del sistema sanitari i els seus pacients... No segueixo, que em titllaran de demagog. El govern vol “culminar la independència”, el “mandat republicà” del primer d’octubre de l’any passat. Els que “tenen pressa” troben que va tard, que no empeny ni s’hi esforça. Van assistir l’altre dia a la conferència que Torra va pronunciar al Teatre Nacional: “Menys bones paraules, menys poesia i evocacions històriques i més concrecions.”

Com que, com és sabut, de la poesia no es pot viure, els poetes han complementat la redacció literària amb un altre ofici, sovint amb bons resultats en les dues direccions. Es pot ser poeta i guardar fusta al moll, com Salvat-Papasseit; poeta i diplomàtic, com Josep Carner; poeta i pastisser, com J.V. Foix; poeta i passant, com Salvador Espriu; poeta i matemàtic, com Gabriel Ferrater... Amb aquests antecedents, hauria de ser possible ser poeta o trobador i a la vegada dominar la prosaica política. Llegeixo les memòries de Joan Margarit. Els bons poetes són bons prosistes: la prosa també ha de cantar. Margarit és poeta i arquitecte, sense buits. El llibre es titula Per tenir casa cal guanyar la guerra.