Que no s’aturi la festa

Des del sofà de casa la gent rep puntualment informació sobre els narcopisos del Raval o les actuacions policials que permeten descobrir tones de productes il·legals. Tot es veu de lluny. Ningú, però, assumeix una realitat molt més propera i que afecta tant llocs grans com petits: el consum per part de la gent jove de substàncies, especialment la cocaïna, que ni tan sols se sap amb què han estat adulterades. No hi ha poble, per petit que sigui, on durant els caps de setmana la gent jove, i no tan jove, no aspiri massivament pols blanca amb una inconsciència total sobre els efectes, bàsicament mentals, que això pot causar a mitjà i llarg termini. Pel que m’expliquen, quan parlo d’aquest tema al Ripollès, sembla que aquest costum s’ha generalitzat d’una manera alarmant però ningú en parla obertament. “El meu fill no, en tot cas son les companyies” o “jo controlo” són algunes de les frases que s’acostuma dir. Fa poc, en una tertúlia radiofònica, vaig treure el tema i els altres contertulians em van dir que exagerava o que això eren ximpleries de jovent. Fals. És una realitat que es constata en tots els locals, festes majors o discoteques. A Sant Joan de les Abadesses, on visc, a partir de certa hora és més fàcil aconseguir una paperina de pols blanca que no pas tabac. La realitat també desmenteix aquelles estadístiques on recullen amb dades a quina edat el jovent s’inicia en el consum de diferents psicotròpics i quantifiquen les substàncies que prenen. Les xifres no són mai prou alarmants, fins al punt que sospito que el mostreig el fan entre els joves dels casals parroquials de Catalunya. La veritat al carrer és molt diferent. No hi ha festa ni concentració de joves on no facin la seva aparició els venedors de petites quantitats, els minoristes, i gent que els busca. La llei de l’oferta i la demanda va en detriment de la qualitat del producte fins al punt que ningú sap realment què és el que aspiren pels narius. La cocaïna ja no circula només pels passadissos del Liceu com a principis del segle XX ni pels bars de moda dels anys vuitanta de les grans ciutats. Ho fa pels envelats, pels bars musicals, per les cafeteries, pels concerts i per qualsevol lloc on s’ajuntin més d’un centenar de persones. I dic cocaïna per donar-li algun nom. D’aquí a uns anys, em temo que les malalties mentals formaran part d’aquest futur on la buidor, la manca d’empatia, la submissió de l’home per l’home van en augment i no deixen cap més sortida que no sigui l’autodestrucció. I, mentrestant, tothom mirant cap a una altra banda.