El tron de Domènec

Em sap greu no haver seguit amb atenció sostinguda la carrera artística de Domènec. I això que viu prop de casa. Domènec Montserrat: Domènec. Va començar pintant expressions en blanc i negre sobre paper. En tinc un quadre a casa. No sé com, va reservar el negre a la indumentària i es va entregar al blanc. Ja no pintava. feia unes construccions de grandària regular, algunes per ser penjades a les parets, algunes clivellades amb ferros. D’aquí va passar a “reflexionar” sobre l’arquitectura. Dic “reflexionar” per usar la paraula de Manel Guerrero, que l’altre dia li va presentar i comentar la trajectòria en una conferència. En Manel Guerrero en sap molt, d’art. Encara és més veí meu. “Reflexionar” sobre l’arquitectura o “dialogar-hi”, que també es diu. En Domènec agafa un edifici de, posem, Alvar Aalto o Le Corbusier, el reprodueix d’escala i el situa en un lloc inestable, per exemple entre dues cadires. O no el reprodueix: hi opera variacions. O el converteix en una construcció a l’aire lliure on s’hi pot entrar. A Finlàndia s’hi han fixat i l’han convidat a “reflexionar” sobre Aalto al seu propi país. A altres ciutats europees també, sobre els seus arquitectes. Ara l’han convidat a anar a les Filipines. S’està rumiant què hi pot aportar. Hi ha fet un viatge exploratori i ha observat que uns anys enrere el senyor Antonio López, el marquès de Comillas, el del Palau Moja de la Rambla, el protector de mossèn Cinto, l’amo de la Compañía de Tabacos de Filipinas, era tingut per un gran benefactor a Manila i donava nom a una avinguda principal. Ara ja no. Se n’ha esborrat la memòria. A Barcelona, Ada Colau ha fet treure el monument que el marquès tenia al capdavall de la Via Laietana com a correctiu per haver traficat amb esclaus. De la coincidència, Domènec en vol treure un significat, una “reflexió” transatlàntica. Hi dona voltes.

La temporada passada, el Macba va oferir les seves instal·lacions perquè Domènec hi actués. Un privilegi reservat a pocs. Al mateix temps, li va ser servit el pavelló Mies van der Rohe. Hi va situar roba estesa per evocar els gitanos acampats a Montjuïc que l’havien construït, com gairebé tots els pavellons de l’Exposició del 29. Domènec va fer retirar del pavelló la Cadira Barcelona, dissenyada també per Mies, que sempre s’hi exposa. Vaig saber, ho ignorava, que la Cadira Barcelona no és una cadira sinó un tron. Al pavelló alemany no s’hi va exposar res, durant l’Exposició. Va ser concebut per fer-hi només recepcions. La més important, la d’Alfons XIII. El besavi de Felip VI es va asseure al tron que se li havia reservat. Domènec el va substituir per dues cadires de fòrmica. Aquelles que hi havia a les cuines de la postguerra i davant els pupitres de les nostres poc confortables escoles.