Un nou esclat feminista

Aquesta vegada s’ha produït una mobilització massiva, gairebé universal. I calia, sí. Fins a la gran trobada que Nacions Unides va organitzar a Pequín no estava gens clar, formalment i realment, que els drets de les dones formessin part del que, des de fa més de dos segles, es consideren els drets humans fonamentals. La meitat de la humanitat ha continuat sent considerada una ciutadania de segona o tercera categoria. Aquest fet no tan sols va costar la vida a moltes dones que en temps de la Revolució Francesa reclamaren els mateixos drets humans que els homes (la més coneguda, Olympe de Gouges), sinó que tots els esforços posteriors per assolir una certa igualtat de drets s’han trobat frenats, impedits per una, diguem-ne, cultura mil·lenària tan arrelada, que l’única història, l’únic relat públic i difós, ha estat construït, protagonitzat, pel patriarcat. I entretant la història real, la no dita, s’ha anat sustentant sobre la vida, el treball de la majoria silenciosa de dones. El seu silenci públic, ara ho anem veient, ha deixat dèficits humans d’unes dimensions que encara ara no som capaços de valorar. No oblidem quins són els tres grans principis inspiradors del salt que fa que un humà deixi de ser un serf per començar a ser un ciutadà de ple dret: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I la primera qüestió que se’ns planteja és a quina igualtat poden sumar-se les dones després de dos mil anys de servitud? En quin món volen i volem entrar?

Els feminismes no es produeixen al marge del món actual. I aquest és un moment especialment depredador, humanament parlant. El neocapitalisme sembla tenir un únic referent, com explica Victoria Camps: la llibertat individual, el guany personal. Sobretot per comprar i vendre, oblidant els altres dos principis. Un gran risc. El mateix argument que ens ha servit per decidir quan volem o no tenir fills es fa sevir per vendre el que sigui del cos, llogar úters, prostituir-se hores o per sempre. Tota part del cos pot esdevenir mercaderia en nom de “no soc lliure de fer el que em sembli amb el meu cos?”. I aquí està tot el sistema i tota una ideologia esperant àvidament el rendiment econòmic del cos femení fonamentat en una idea de llibertat sense límits. Una gran trampa que no sempre es veu clarament. I entretant, la solidaritat, sororitat, on para? I tot allò silenciat que permet mantenir la vida? On, com a humans, hem abandonat la cura dels altres?

La llibertat no pot justificar l’autoexplotació ni la dels altres. S’ha d’acompanyar de la solidaritat, i omplir-la de principis reals que ajudin de veritat a construir un altre relat i una altra realitat en què els humans, homes i dones, anem aprenent a viure en pau. I fer que els drets humans guanyin terreny en zones fins ara silenciades per història de guerres, conquestes depredadores. L’esclat recent dels feminismes, les mobilitzacions massives, justes i necessàries més que mai han de saber que hi ha trampes que poden malmetre aspectes importants dels avenços. I cal anar avançant en el que els fa plenament humans.