Aquell 3 d’octubre que podia canviar el món

Si hi ha un moment determinant de tot aquest temps que el poble ha fet sentir la seva veu passant per sobre dels partits polítics, és el 3 d’octubre del 2017. Aquell dia vaig pensar que el canvi era possible. Després del que havíem viscut l’1 d’octubre i que el món es va esparverar veient com les gasta l’Estat espanyol, la mobilització d’aquell dimarts a tot Catalunya marcava un punt d’inflexió que vam viure com una gran victòria del poble i vam poder cridar ben fort “Els carrers seran sempre nostres”. Tot i la violència policial i les prohibicions, el referèndum el van ratificar més de dos milions de persones, i el que es veia el 3 d’octubre eren unes ànsies vertaderes de fer un pas endavant. Per tots els carrers de Girona que vaig passar només un bar petit obert, cap botiga, cap establiment, res. Tothom havia respost a la crida d’aturada de país. Van ser impressionants, impactants, increïbles, les concentracions al matí i a la tarda, la més multitudinària que mai s’ha vist a la ciutat. I hi hem de sumar les manifestacions que es feien a cada poble i ciutat de Catalunya. Però els dies següents el govern de la Generalitat no va saber o poder gestionar la força excepcional d’un poble que vol canviar el seu destí. No s’ha explicat què va passar entre bambolines del 4 al 27 d’octubre, però veient el paperàs que continuen fent ERC, el PDeCAT, Junts per Catalunya i, a vegades, la CUP, és fàcil imaginar-ho: no es va saber gestionar la voluntat d’un poble, i tampoc es va preveure, ni saber afrontar, la duresa repressiva de l’Estat espanyol amb la connivència descarada de tots els poders fàctics, deixant qüestionada per sempre més la monarquia i, cada dia que passa, l’anomenat poder judicial. El 14 d’octubre els Jordis entraven a la presó i encara hi són. L’excusa que és una revolta pacífica no és suficient per acceptar que ens anessin posant el govern a la presó o a l’exili, que ens apliquessin el 155 i que pràcticament no es reaccionés, o que ho féssim amb la boca massa petita. Les eleccions del 21-D van remarcar el camí cap a la independència, tot i que la desunió dels partits va portar a una dolorosa victòria minoritària de Cs que no s’havia d’haver produït. La història posarà a tothom al seu lloc, però nosaltres no hem de defallir per mantenir el camí cap a la llibertat.