El nom fa la cosa

“Estic asfixiada de plàstic groc. Quim Torra no és humà.” Isabel Coixet, directora de cinema subvencionada fins a les celles per parir uns projectes que a mi, personalment, em fan el mateix efecte que un Diazepam, va escopir perles encadenades com qui fa bombolles de sabó. A banda de ser opinions que, més enllà de l’ofensa generalitzada, freguen la inversemblança i la ciència-ficció de sèrie B (els llaços, obvi, no l’han asfixiada perquè la senyora encara garla, i Quim Torra és humà, el meu editor, i ara el nostre president de la Generalitat i no un alien de Plutó), l’estirabot ha de venir d’alguna banda. Arran de la notícia, a les xarxes socials treien el nas mots i sintagmes tan trempats com ara “menopausa”, “histèria”, “afany de protagonisme” i “pudor botiflera”. El que esclafa i asfixia, senyora, és el feixisme, la injustícia, la mentida i la imposició de la postveritat amb embut. La correlació de les dues frases és absurda: el president Torra no penja llaços grocs, ho fa la gent, que denunciem la situació general de manca de llibertat. Sortida d’una mala pel·lícula, Isabel Coixet diu que troba els llaços grocs “infantils”. El seu rebec no ho deu ser, és clar. La suma explosiva de manca de recursos intel·lectuals i de pobresa argumental és de vergonya aliena no només per als qui ens dediquem a la cultura, sinó per a la humanitat no fatxa en general. L’“ambiente catalán irrespirable” de què parla la directora de La vida secreta de las palabras és com “un supermercado donde fuera hay mucha niebla y muchos zombies”. Senyora, prou, deixi de delirar i compri’s una bossa de Sugus blaus.