El dilema

El seu primer crit de guerra, amb el qual va arribar a la Casa Blanca, va ser “Amèrica primer”, però aquest crit aviat es va convertir en “Amèrica sola”. I fa uns dies, a Nacions Unides, la posició aïllacionista del president dels Estats Unit va cristal·litzar d’una forma inequívoca. En un discurs de mitja hora posà en qüestió la mateixa ONU, l’OTAN, l’Organització Mundial del Comerç, el Tribunal Penal Internacional i el Consell de Drets Humans. “Rebutgem la ideologia de la globalització i abracem la doctrina del patriotisme”, va dir. Per Trump, “el poderós amor al teu país”, “la intensa lleialtat a la teva pàtria” és el que farà “nacions més grans, regions més segures i un món millor”. Els conceptes clau del president Trump són “sobirania i independència”, que han fet possible –segons ell– un àmbit “en què la llibertat ha sobreviscut”. I, per si no quedava clar, ha afegit: “Tan sols donarem ajut internacional a aquells que ens respectin i que, francament, siguin els nostres amics.” De fet, el darrer mes d’agost decidí retallar totes les aportacions dels Estats Units a l’Agència de l’ONU per als Refugiats. Tot plegat significa una oposició frontal al multilateralisme i un rebuig absolut al llegat de Barack Obama.

El president Macron ha assumit poc després, i també a l’ONU, el rol d’opositor a Trump, instant el món a construir un nou ordre mundial basat en el multilateralisme. Macron replicà a Trump –sense citar-lo– que l’universalisme és compatible amb la sobirania i que, a més, és un requisit imprescindible per combatre les desigualtats que llastren la globalització. “No crec en una globalització buida i general –va dir Macron–, però sí en els valors universals”, i va citar els drets humans, la dignitat humana i la igualtat de gènere. Aquest nou ordre mundial “de rostre humà” ha de basar-se en un multilateralisme compatible amb la sobirania, raó per la qual –deixà clar– “mai deixaré de defensar la sobirania, àdhuc quan el nacionalisme l’enarbora com una manera d’atacar els altres”. Perquè el vell ordre global –va concloure– ha fracassat “per la seva incapacitat per donar resposta a la distribució desigual de la riquesa”, un fet que ha provocat l’emergència del nacionalisme excloent i dels populismes. En conclusió, s’ha d’impulsar un nou ordre global, un nou equilibri mundial basat en els principis de sobirania, cooperació regional i garanties internacionals.

Aquí rau el dilema: aïllacionisme, proteccionisme i unilateralisme, per una banda, o universalisme, llibertat de comerç i multilateralisme, per l’altra. Aquesta opció se li va plantejar als Estats Units després de la caiguda del Mur de Berlín i de l’enfonsament de l’URSS: promoure, com primus inter pares, la creació d’un ordre jurídic internacional expressat per lleis i encarnat en institucions (partint de les ja existents, com l’ONU i el Tribunal Penal Internacional), o apostar per preservar la seva hegemonia mundial i per una política exterior al servei exclusiu de la defensa dels interessos nord-americans i del seu control del comerç internacional. Aquesta última opció ja es va escollir sota la presidència de Clinton, però es va consolidar i accentuar després de l’atemptat de les Torres Bessones.

Ara bé, en tots els ordres de la vida i de la història –que és la vida dels pobles–, les coses són com són i no com es voldria que fossin. I els Estats Units no poden mantenir la seva hegemonia, ja que li ha sortit un competidor com és la Xina, una potència emergent que li fa impossible el manteniment del seu somni unilateral. Una situació que fa pensar en l’inici d’una nova etapa històrica de bilateralitat semblant a la de la guerra freda, de forma que la vella confrontació entre els Estats Units i l’URSS sigui substituïda per una dialèctica entre els Estats Units i la Xina. L’aïllament i el proteccionisme promoguts pel president Trump són la manifestació més palesa d’aquest replegament dels Estats Units, que, incapaç d’imposar la seva voluntat sense contestació a la resta del món, es tanca en si mateix i boicoteja tot avenç multilateral.