Poder i monuments

Una constant universal del poder autocràtic ha estat la dèria per les grans construccions que ultrapassin l’època, amb el doble objectiu, primer, de legitimar-se, tant mitjançant l’empalmament amb moments de la història pròpia considerats particularment gloriosos com també amb l’exhibició persistent del poder, i, segon, de perpetuar-se carismàticament al llarg dels segles.

Fent referència als dos feixismes coetanis al de Franco, es comprova aquesta pulsió irresistible tant en Mussolini com en Hitler. L’italià, a més de promoure arreu una monumentalitat francament grotesca, va entestar-se, amb motiu de l’Exposició Universal de Roma, a construir una ciutat faraònica, Eur, al sud-oest de Roma, amb la intenció d’arribar al mar. L’obra començà en 1935, i es col·lapsà per la guerra. Predominava l’anomenat stile littorio, inspirat en l’arquitectura de la Roma dels cèsars. Els seus deliris abastaren tot el país. N’hi ha prou rellegint la sarcàstica descripció que fa Carlo Levi, en l’entranyable Crist s’ha aturat a Èboli, de la construcció d’un urinari al bell mig de la plaça de Grassano, on fou confinat. El mateix s’ha de dir de Hitler, obsessionat també a transformar Berlín en una megalòpolis que fos l’enveja de París, Londres i Nova York, tant mitjançant una planificació gegantina com sembrant la ciutat de monuments faraònics.

Si bé Franco compartí el mateix desideràtum, el focalitzà en la construcció del Valle de los Caídos. La seva obsessió pel monument fou enorme. Malgrat que s’anà tancant progressivament a El Pardo, mai no escatimà visites a Cuelgamuros, on arribava a passar hores i hores absort en els plànols i les maquetes sense gairebé parlar amb ningú. El seu grandiloqüent designi d’immortalitat el reflecteix el preàmbul del decret fundacional del monument, on se significa que “La dimensión de nuestra cruzada, los heroicos sacrificios que la victoria encierra y la trascendencia que ha tenido para el futuro de España esta epopeya, no pueden quedar perpetuados por sencillos monumentos con los que suelen conmemorarse [...] los hechos sobresalientes de nuestra historia. Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafien al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo [...] y rinda tributo de admiración a los que les legaron una España mejor”.

“cruzada”, “heroico sacrificio”, “victoria”, “epopeya”, “episodio glorioso”, “desafío al tiempo y al olvido” “tributo de admiración” (als guanyadors, és clar), tot això volen esvair-ho amb el simple trasllat del cadàver del dictador? Intelligenti pauca.