Europa, a tret de paraules

Ha passat el primer aniversari de l’1-O de manera accidentada. Els 180.000 manifestants de Barcelona han estat sacsejats per les provocacions, vestides d’ordre i protecció. Fins i tot els Mossos han picat en algunes enganxades que els han parat. Jo diria que s’han infiltrat entre la massa manifestants professionals de la provocació. L’esperit de l’1-O ha sortit al carrer i en diversos llocs l’han provocat i ha sorgit l’espectacle de l’ordre a cops de porra, amb tocs de porra en català. Els mitjans estrangers i espanyolistes han pres nota gràfica dels incidents i Europa haurà vist una variant violenta que embruta el nostre prestigi de treball, cultura i pau.

Hom tracta de trobar i situar la nostra posició en un nou punt de partida d’una lluita –pas de guerrers– tan sols agressiva a cops d’expressions contundents i projectes que voregen la perfecció. Del gran fardell d’informació dels projectes i realitats europees –Irlanda, Escòcia, País de Gal·les, Holanda, Bèlgica i encara més–, Puigdemont haurà extret un projecte que s’acosti a les formes de vida europees centreoccidentals. Del federalisme alemany haurà apreciat que res el separa i, en canvi, aquí res ens uneix. El que les injustícies i els governs han separat, ningú ho ha pogut unir. D’aquí, la projecció internacional de Catalunya –tan sols europea per ara– que ha iniciat Puigdemont amb èxits de públic d’alt nivell i encara més d’informadors d’arreu dels països cultes i civilitzats. Ambaixador d’una república no nata, broda els uns i fa puntes de coixí als altres, tot projectant a curt termini la inapel·lable instauració a la nostra Catalunya d’una independència estatal que ens alliberi dels vents destructius de l’oest, els quals s’emporten il·lusions i llibertats, i ens deixen aromes de tempestes i presoners, practicant lleis com ara la de l’embut, la del més fort, la del tot per a mi i res per a tu, i d’altres de semblants, que les seves institucions jurídiques ens apliquen amb presó, desfetes familiars, desprestigi social, descol·locació laboral i persecució personal, tan sols per escrits, dites, manifestacions, crítiques serioses o burletes.

Aquesta setmana (de l’1 al 7 d’octubre), que la història potser passarà per alt, ja que de fets amb segell històric no n’hi ha hagut, ha estat per a Catalunya molt transcendent. És impossible de transcriure en una columna. Entre Sánchez, Puigdemont, Torra, Torrents, ERC i JxCat, i perdó, els gols de Messi, s’ha dit i escrit tot i tot. Torra, talment vaixell cuirassat, no ha parat ni per dormir, ha proposat al Parlament un reguitzell de noves idees. Torrent haurà tingut els dies pitjors de la seva vida. El ple, dividit més que mai per les propostes de Torra, l’empenta meditada de JxCat, la interpretació d’ERC, provocant el campi qui pugui, la suspensió i l’ajornament de la sessió parlamentària i la sensació que s’ha donat de divisió i de desacord total de l’acció immediata i l’encaixonament dels partits, totalment contrari i inoportú. A Sánchez, que se li havia marcit la rialleta prepotent i estudiava la possibilitat de portar l’exèrcit i bombardejar Barcelona des de Montjuïc, en veure que dels partits capdavanters l’un feia l’equipatge, l’altre cantava La parrala i el Parlament semblava la parada dels manters, ha recuperat la respiració i passarà el cap de setmana en pau. Seguiré fins allà on pugui a salts com els cangurs. A Madrid hauran pensat en una santa croada d’espanyolistes amb l’AVE, en lloc de cavalls. Nosaltres, a la falç!