Any Fabra

“Tant se val escriure un mot d’una manera com d’una altra. Allò que cal és que tothom l’escrigui de la mateixa manera.” Clar i, sobretot, català. Així ho va dir Pompeu Fabra, de qui aquest any es commemora el 150è aniversari del seu naixement i els 100 anys de la seva Gramàtica catalana, publicada el 1918 per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans. Una commemoració, l’Any Fabra, que potser no té el ressò que es mereix aquesta figura. I és tan senzill com dir que sense ell els lectors segurament no estarien llegint aquesta columna tal com està escrita. Això vol dir no només escrita en català, que en l’època de Fabra era un desgavell normatiu, sinó en un català que tots entenem i seguint unes normes que, tot i que amb algun estira-i-arronsa, tots hem d’acceptar. A Girona, l’acte central de l’Any Fabra es va fer ahir a l’edifici de la Generalitat i va ser unitari i ampli. Però, cal repetir-ho, potser no prou correspost per part d’una ciutadania que tant deu a Fabra. En part, segur que es pot

atribuir al desconeixement de la seva obra. Per això, per posar-hi remei, és tan recomanable l’exposició itinerant que s’ha preparat amb motiu de l’Any Fabra i que ja ha passat per la Universitat de Girona, i que fins al dia 11 es pot veure a l’oficina d’atenció ciutadana de la Generalitat a Girona. Només cal donar-hi un cop d’ull per fer-se a la idea de per què Fabra va ser una de les figures més destacades del nostre país. Gràcies a ell ens podem comunicar en català sense complexos. D’una manera ordenada, normativitzada i sistematitzada. I això ha de continuar sent així. Tot i que a alguns no els agradi. Possiblement Fabra estaria d’acord que encara queda molta feina per fer, tant des del punt de vista lingüístic com social, per poder utilitzar el català com a llengua pròpia en tots els àmbits i amb tota normalitat. Sense sentir-nos ni amenaçats, ni qüestionats, i sense haver de demanar permís, ni donar explicacions. Fabra no es va deslliurar de la polèmica en el seu afany normativitzador. Unes polèmiques que semblen inherents a la llengua. Només cal recordar l’enrenou provocat per la recent reducció de l’ús d’accents diacrítics o les últimes campanyes partidistes d’atac al model lingüístic català. Però Fabra no es va arronsar, que és el que toca fer en qüestions de llengua. O sigui que tal com ell va dir: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”