Vuits i nous
Una copa de ratafia
Em ve a veure en Josep Ruaix Duran, en JRDuran, com firma les fotografies que l’han fet cèlebre al Brasil, país on viu, i als Estats Units. En aquests llocs pronunciar “Ruaix” no els ve bé. Ja n’he parlat alguna vegada: som cosins, va emigrar amb els seus pares al Brasil quan tenia disset anys. Durant anys vaig tenir notícies seves per tercers. No venia mai. Si al principi ens escrivíem, després vam deixar de fer-ho. Amb l’edat s’ha interessat pels seus orígens. Ens veiem almenys una vegada a l’any, sempre a Barcelona. Ahir va tocar visita. Passa unes jornades a França i va trobar un moment per agafar l’avió. Com sempre, un dinar al 7 Portes. Un arròs Parellada, i unes cosetes prèvies per picar. Amb el cafè vam demanar una copeta de ratafia a la salut de Quim Torra. No l’havia tastat mai i no li va agradar. El va qualificar de licor “trist”.
Si abans m’explicava ell aventures perquè quan no fa fotografies a l’Àfrica negra les fa a l’Orient groc, ahir el pes de la narració va anar a càrrec meu. Sense moure’ns de casa, el “procés” ens ha fet saltar d’un arbre a l’altre, ens n’ha fet veure de tots colors i ens ha fet patir molt. N’està al cas. Si anys enrere era indiferent al que pogués passar a Catalunya, des de fa temps en segueix l’actualitat. Es va adherir als anhels independentistes, també perquè jo l’engrescava. Sense deixar de censurar l’actuació injustificable dels jutges i la policia repressiva, no acabem d’abonar la trajectòria seguida pels partits i les organitzacions independentistes l’últim any. Em diu que fins a l’octubre del 2017 el prestigi d’aquests era molt alt al món que ell coneix bé. El dia abans de la nostra trobada, Quim Torra havia emès l’ultimàtum a l’Estat. Avui, al Parlament, els partits independentistes han mostrat desacords. Em prenc un glopet de ratafia. Ell no reincideix.
Com que és lector de Juan Marsé, fa que el condueixi al mirador del turó de la Rovira des d’on el Pijoaparte contemplava la Barcelona que volia “conquerir”. Ho ulla tot: aquella noia, aquell matrimoni, el sol que toca aquella escultura... “En aquesta època Barcelona té una llum de tarda molt bonica.” L’observo: és com David Hemmings a Blow Up, amb uns anys més, amb l’acumulació d’una carrera brillant. Veuria una pilota de tennis inexistent. L’informo que el Guinardó és també literari perquè hi va viure Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria. Ara la seva neta hi manté l’editorial que va fundar. Em fa passar pels carrers per on devia baixar el Pijoaparte amb moto. Passem pel passeig Maragall, li evoco Raimon, “aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia”. Entrem a Horta. “No és d’aquí Manuel Valls? El que us faltava pel duro.” Sovint repeteix expressions sentides a la casa familiar, del Brasil o Mataró.