Alejandro

Fa vuit o nou anys es va encetar un debat intens a Tarragona sobre la seva capitalitat. Que la capital estava perdent aquest estatus que, a priori, li pertocava. Tot i que la capitalitat, com el respecte, no és un títol que es pugui designar a dit. El tenim o no el tenim en funció de si així ens el reconeixen aquells que ens miren, ens coneixen, ens tracten. Era, aquella de fa uns anys, una polèmica una mica rància i farcida de tòpics, sobre la falta de lideratge tarragoní. La polèmica va estar ben atiada per Alejandro Fernández, aleshores regidor del Partit Popular, que temia una caiguda a les profunditats de l’oblit de la capital de la “província”. Això pensava mentre les millors colles castelleres oferien aquest cap de setmana a la Tàrraco Arena Plaça el millor espectacle casteller del mon, en la que era la 27a edició del Concurs de Castells i de la qual ja saben que la gran Vella de Valls va sortir guanyadora. A vegades la ment ens porta a barrejar naps i cols i associar el diputat Fernández amb el concurs de castells només té sentit per aquestes coses de l’actualitat i de les ments enrevessades. Per una banda, perquè amb el Concurs de Castells, amb aquest esdeveniment multitudinari que és únic al món, els tarragonins hem agafat una alenada d’autoestima que teníem per terra. El concurs sí que ens fa capital. I, per l’altra, perquè es veu que el tarragoní Alejandro Fernández, que fa butllofes amb els seus discursos punyents i que presumeix d’allò que anomena “plantar cara al separatisme”, s’entreveu com a nou president del Partit Popular a Catalunya, rellevant Xavier García Albiol. Dilluns va anunciar públicament que presenta la seva candidatura a liderar el partit. Fernández és ambiciós; un llop amb pell de llop que podria agafar les regnes d’un partit en hores baixes mentre emergeix la ultradreta de Vox. Ningú no dubta del tarragonisme de Fernández. Una altra cosa és com veu i com vol el nostre país. Que el seny casteller li faci (i ens faci) costat.