La glòria

Cada dia costa més trobar entre els nostres semblants una persona que no aspiri a arribar a allò que abans en deien la glòria. N’hi ha tantes i de tants àmbits diferents que avui molts dels aspirants ja no diuen que voldrien arribar a la glòria, sinó que es conformen a dir que els sembla que el que han fet quedarà. I, si no ho diuen ells, sovint fan que ho digui un amic seu, que és també per això que serveix l’amistat, sobretot quan es vol que duri. En general, cap d’aquestes persones no concreten gaire on voldrien quedar. Però se’ls entén: a les plaques dels nostres carrers, als nostres caps, als museus, a les biblioteques i onsevulla, tal com deia l’àvia de la meva dona sense saber que ho deia fent servir una paraula que no quedaria. Naturalment, aquella dona tampoc no sabia que, anys a venir, el seu onsevulla s’estiraria molt més que el llençol més esquinçat que hagués pogut veure mai. També s’ha estirat el nombre de candidats a quedar. No és només que s’hi hagin afegit les dones i els del Tercer Món, sinó que hi hem anat incorporant també la majoria dels nostres gossos i dels nostres gats. Un record etern per tothom. Per sort, al Google hi cabem tots. Quedarem, sí, però com un jaciment que ningú no excava. Escric això, després d’haver llegit que a l’enterrament de la Montserrat Caballé tothom que aspira a ser alguna cosa en aquest món polític, musical i cultural de Barcelona, de Catalunya i –ai!- d’Espanya va voler anar-hi no pas només perquè li tocava, sinó també perquè, si no hi eren, qualsevulla, tal com hauria dit l’àvia de la meva dona, sospitaria que no són gaire res i que, per tant, són dels que no quedaran. I és curiós llegir-ho en una notícia on l’única persona que tothom deia que quedarà era justament la que ja no hi era.