Tribuna
ERC
Com que des d’aquestes pàgines aquest articulista ha demanat estratègia, i com que des del 3 d’octubre de fa un any aquest articulista ja va considerar que la millor estratègia –llavors, que ni hi havia presos, ni hi havia república falsa, ni hi havia 155, ni hi havia aixecat contra nostre un espanyolisme a Catalunya, bèstia que encara estava per despertar, i que en canvi hi havia mostra de valor, commoció per la violència i teníem tota l’opinió pública (no pas els governs) internacional a favor– era convocar eleccions i mirar d’assolir una majoria més que suficient que pogués donar pas a una real legitimació internacional de la proposta, i com que això no es va fer, iniciant així el camí de la utopia i la total falta de realisme, que al final portaria al ridícul i a la mentida, fins arribar a la impostura fent veure que es proclamava una república que era, de facto, inexistent, i com que llavors encara era possible, ja amb el 155 a sobre i una bona multitud esperant que la república fos real, tornar a convocar eleccions, cosa que va estar a punt de ser firmada, però que mai sabrem realment per què no va ser firmada i va desembocar en l’acte més paròdic de tots, on tots es van retratar, consistent a ajuntar-se a l’escala del Parlament, dir quatre foguerades, i marxar tot cap a casa sense ni posar-se d’acord en què farien (reunió dilluns!... i era divendres!), ni baixar la bandera espanyola d’enlloc, ni del Parlament, ara que un dels tres grups independentistes ha vist la llum, aquest articulista no se sap estar de fer un nou acte de fe, i aixecar la poca veu que té perquè l’independentisme s’adoni d’una vegada que voler la independència no és tenir-la, i que dir-la en veu alta no la construeix de cap manera. Que la independència només es pot tenir de dues maneres: una, essent majoria clara; dues, tenint un reconeixement internacional. Evidentment hi ha una tercera manera, a sang i foc, però aquesta no la volem per res.
Sento dir que ERC no ha sabut, durant els últims tres anys, desemmascarar la impostura d’Artur Mas i els seus, i ara d’en Puigdemont. Ha tingut por de la jugada frívola d’en Mas de llançar-se de cap a l’independentisme, i amb un termini de 18 mesos!... Ja llavors els haurien d’haver engegat completament. Benvinguda sigui ara la reflexió de Junqueras: cal assolir la majoria, cal pactar amb l’enemic, cal cercar el reconeixement. I cal governar bé. I cal pactar amb tota la gent del dret a decidir. I cal donar arguments als que fugen de la idea. I cal evitar la fractura i el frontisme. I cal, dic jo, separar-se dels eterns jocs de mans de la dreta catalana, uns parvenus a això de la independència, ja que els mateixos que no permetien que creixés ara són els que impossibiliten que creixi essent més extremistes que la CUP. Ja en Mas va fer aquest doble joc a en Pasqual Maragall, radicalitzant la proposta de l’estatut i després rebaixant-lo amb en Zapatero. Per pactes interessats, la dreta catalana té un doctorat. Senyors d’ERC, bon vent i barca nova. La mar és oberta, esteu en el bon camí, us creieu la independència (o així bé ho espero). Deixeu, d’una vegada el llast mel·liflu de la dreta, i escolteu la lògica, el sentit comú i la raó que us legitima totalment per fer tota la política que calgui per arribar a port: l’estat català. I ells que remin com puguin, i no a sobre de ningú, que és el que fan sempre.