La propera crisi

En els darrers anys l’economia mundial ha experimentat un període llarg de creixement sincronitzat en la gran majoria de les economies avançades i de les regions de l’economia global. Molt probablement el creixement continuarà al llarg del proper any 2019 perquè hi ha diversos factors que el seguiran impulsant.

D’una banda, l’elevat dèficit públic dels Estats Units continuarà estimulant la seva demanda interna, per l’impuls al consum i la inversió que ha suposat la retallada d’impostos de l’administració Trump, i també la demanda externa, afavorint així les compres de productes que arriben de les economies emergents amb un model basat en les exportacions. L’economia nord-americana fa vuit anys que creix per sobre o molt a prop del 2%. Les autoritats xineses mantenen una política fiscal que té també un to expansiu i mantenen una certa expansió del crèdit malgrat que, afortunadament, no en les taxes observades fa uns anys. També les economies europees es mantenen en xifres de creixement després del llarg període de dificultats posterior a la gran recessió.

Però aquests factors que impulsaran el creixement al llarg del proper 2019 es diluiran aviat. El govern nord-americà haurà de canviar la direcció de la seva política fiscal perquè l’actual volum de dèficit no és assumible per un sector públic ja molt endeutat. A més, la taxa d’inflació es troba ja per sobre de l’objectiu de la Reserva Federal, raó per la qual aquesta haurà de seguir amb les pujades del tipus d’interès, que molt possiblement se situaran per sobre del 3,5% el 2020. En altres economies l’augment dels preus del petroli també està pressionant la inflació a l’alça, i els bancs centrals hauran de normalitzar amb rapidesa les seves polítiques monetàries i començar també a apujar els tipus d’interès.

Les mesures proteccionistes iniciades per l’administració Trump sembla que aniran a l’alça, amb la corresponent frenada del comerç internacional i de les taxes de creixement global, afegint-hi, a més, pressions inflacionàries. Les restriccions imposades per l’administració nord-americana a les inversions internacionals i a les transferències de tecnologia causaran problemes en les cadenes internacionals de creació de valor que també frenaran el creixement.

L’economia xinesa seguirà alentint la seva taxa de creixement per evitar el ritme actual d’augment de l’endeutament, especialment del sector empresarial i financer. Moltes economies emergents notaran aquest menor creixement dels Estats Units i la Xina. També l’economia europea creixerà més lentament. En part perquè el BCE està reduint el volum mensual d’injecció de liquiditat al sistema i, en part, per les friccions comercials amb els Estats Units. A més, es manté la connexió entre risc bancari i risc sobirà, perquè la unió bancària no s’ha finalitzat i perquè la integració fiscal es preveu molt complicada. Les opinions públiques d’alguns països augmenten el seu euroescepticisme i una altra crisi existencial a la zona euro com la dels anys 2010-12 tindria un efecte nefast per a l’evolució de l’economia.

Un altre factor de perill es troba en la sobrevaloració de molts mercats financers. Les ràtios PER (preu/benefici) estan als Estats Units un 50% més alts que el seu rècord històric previ. Les valoracions dels bons corporatius i dels bons públics són massa elevades. El preu de l’habitatge i de les oficines torna a ser molt elevat en moltes ciutats del món. No es pot descartar una correcció sobtada del valor d’aquests actius, similar a la de l’any 2008, i que actualment es podria veure agreujada per l’existència d’intercanvis financers automatitzats mitjançant algoritmes. En aquest entorn d’alentiment econòmic augmenten el nombre de riscos que poden portar a un altre episodi de recessió. Però no es tracta de preveure si aquesta recessió es produirà el 2020 o el 2022, o si serà sobtada com la del 2009 o més gradual. És molt difícil de saber.

El que sí que sabem és que, quan aquesta recessió arribi, hi haurà menys marge de maniobra per utilitzar les polítiques monetàries no convencionals i molt menys espai fiscal per portar a terme polítiques d’augment de la despesa pública. I fa ben poc l’FMI ha fet públic un estudi empíric que mostra que la gran recessió del 2009 va ser més llarga i més profunda precisament en aquells països que no van poder utilitzar de manera àmplia i flexible les seves polítiques monetària i fiscal.