Sacrosanta Unitat

El Regne d’Espanya dóna sentit a la seva pròpia raó de ser en base a la “indisoluble unidad de la Nacion española patria común e indivisible de todos los españoles”. De manera que fa de la “unitat” una finalitat en sí mateixa que justifica qualsevol acció per defensar-la, i imposar-la si cal. Es dóna a la “unitat” rang de substantiu que emergeix com a paradigma constituent i per tant connectat amb l’essència identitària. Sense “unitat” no hi ha Regne, no hi ha España. Per tant, en base a aquest argumentari, degudament fossilitzat a la Constitució Espanyola del 78, la “unitat” és a la Nació espanyola com la respiració a la vida: necessari per existir. Per tant, España mai renunciarà a la unitat territorial perquè seria renunciar a ser qui és, tal i com s’entén i s’explica avui a sí mateixa. Un absurd.

En l’univers independentista, massa sovint, es fa referència a la “unitat” com a un mite capaç de resoldre per sí sola els immensos reptes que tenim plantejats. S’exhorta a la “unitat” des de totes i cadascuna de les diferents sensibilitats, apel·lant amb diferents arguments i justificacions a la necessitat de construir la “unitat” per sobre de tot, com a resposta a tot i com a solució a tot. Plantejat així la “unitat” passa a ser un objectiu amb vida pròpia i se’n fa un cavall de batalla que alimenta les batalletes del dia a dia. Tothom vol ser el pal de paller de la “unitat” per esdevenir el centre gravitatori de l’independentisme, que gairebé passa a segon terme després de la pròpia “unitat”. Un altre absurd.

Vet aquí que ens trobem en l’atzucac de dos absurds, que posa en evidència un absurd encara més gran: la quimera de la “unitat” uneix al moviment unionista espanyol, escurat a la dreta pels zombis franquistes que mouen els fils del règim, i al moviment independentista català, dispers en totes direccions pels actors polítics que sobreviuen al col·lapse de les institucions. La “unitat” acabarà amb uns i altres. Perquè la “unitat” no pot ser mai un dogma de partida. La “unitat” és una conseqüència a l’arribada. La “unitat” només té sentit com a resultat desitjable, no com a fonament essencialista, i per tant excloent i no unitari.

La “unitat” només és perdurable quan es basa en la llibertat i és fruit d’un acte de voluntarietat conscient i permanentment revisable. La “unitat” només és sostenible des del reconeixement a la individualitat que la configura, per agregació mai per fusió. Si el preu de la “unitat” és la homogeneïtat aleshores esdevé una relació fagocitària i no una adhesió col·laborativa, entre iguals, pel bé comú.

La Nació espanyola va guanyar la “unitat” per les armes. Només és qüestió de temps que la perdi des de la resistència pacífica. L’independentisme vol guanyar la “unitat” per absorció. Només és qüestió de temps que ho perdi tot des de la lluita caïnita.

Unitat sí, a totes, però unitat honesta, no assimilació. I això és vàlid per a uns i per als altres. Cadascú en la defensa de la seva causa i de la seva unitat. En tot cas, però, només guanyarà la causa de la unitat qui aposti per la construcció d’un projecte i d’un relat prou engrescador, respectuós i inclusiu en que tothom si pugui sentir còmode, el nucli i les perifèries. La unitat com a oportunitat de créixer i no com a servitud que ofega. Crec que va per aquí... per a uns i per als altres.