Temps per a la llengua

La dictadura franquista va proposar-se aniquilar la llengua, principal mostra de catalanitat. Va ser prohibida el 1939. Franco proclamava que l’Estat havia de tenir “una sola lengua, el castellano” i va desaparèixer de tot ús públic. Però l’obstinació i l’antinaturalitat van fer que, amb els anys, San Quirico de Besora tornés a ser Sant Quirze i San Baudilio, Sant Boi. I la voluntat de ser. Bona part dels catalans no podien dedicar a la llengua més que la voluntat de recordar-la i conservar-la, malgrat que fos perseguida. Fins a 1946 no es va tornar a editar cap llibre en català, i fins als anys seixanta no se’n permetia l’ús col·loquial. Va ser cap als setanta que es va tornar a estudiar i promoure. Molts ciutadans l’aprenien d’adults, força mestres es reciclaven per ensenyar-lo i altres persones s’oferien de voluntàries per ensenyar-lo als nouvinguts.

Molta gent hi va destinar l’únic que tenia: el seu temps. Ni diners, ni compensacions, ni decrets, ni sentències. Tant els catedràtics universitaris com parlants gairebé analfabets van fer seu el compromís de promoure la llengua dedicant-hi temps. Primer per fer-la acadèmica i normalitzar-ne l’ús. I els últims anys per sumar-hi parlants nouvinguts, sabedors que en ells hi ha el futur. Els costa d’entendre xiuxiuejar, però un cop compresa la paraula, somriuen. Entenen de seguida què vol dir acollir o llibertat, per exemple.

Un poble que dedica el seu temps a una llengua, o a una causa, o als refugiats, o a unes persones, esdevé viu. Molts excursionistes es van dedicar dissabte a pujar cims pels presos. L’Estat va filtrant que hi pot haver condemnes tèbies com a mal menor, o que hi haurà referèndum per ampliar l’autonomia ja retallada... L’Estat oblida que hem estat capaços de salvar una llengua administrant el temps, i hauria de saber que després del 1-O, abans o després, la desconnexió és qüestió de temps. Alguns ja l’han aplicat mentalment; d’altres, a poc a poc, i d’altres, com el 12-O, reivindiquen l’ús de la força per aturar-la, perquè la veuen irreversible. Hi ha, doncs, temps.