Paraules vanes

El rei d’Espanya (i comte de Barcelona, del Rosselló i de la Cerdanya), se’l veia molt bé i molt segur de si mateix el 12 d’octubre, primer a Madrid durant la desfilada militar i la recepció posterior, i després a la tarda visitant els afectats per la riada a Sant Llorenç des Cardassar, a l’illa de Mallorques. No semblava afectar-lo gaire que el dia abans el Parlament de Catalunya hagués aprovat una resolució que, entre altres coses, “referma el compromís amb els valors republicans i aposta per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia”. Referma? Aposta? Posat a fer resolucions, el Parlament podia haver exigit la dissolució de l’exèrcit espanyol, el retorn de Leticia Ortiz a la carrera periodística o la prohibició de les pluges torrencials. Fent una reducció a l’absurd, allò es podria interpretar també com la renúncia a l’aspiració independentista, ja que si hom està decidit a fer una secessió, no s’entreté a discutir detalls del règim que deixa enrere; altra feina tindria. I fins i tot es podria entendre com una jugada mestra amb vista a la defensa dels encausats pels fets de l’any passat: Vegi el tribunal com aquest Parlament, els dies que no està tancat per vacances, resol sobre qüestions quodlibetals –sigui sobre el canvi climàtic, l’autodeterminació dels kurds, o la independència d’aquestes quatre províncies– que són vent de boca escrit en paper mullat, i no convé atribuir-los una transcendència que no tenen. L’escalada a més altes cotes de l’absurd sembla inacabable en la política catalana.