Sol davant la Sala del Cel

El diumenge 7 d’octubre, faltaven quatre minuts per a les 17.14 i estava tot sol davant l’antiga Sala del Cel, a Pedret, intentant fer punt de connexió amb la cadena Fem-ne via! que unia Sant Julià de Ramis amb Vilablareix. Quan vaig tenir clar que direcció al Pont Major eren tan lluny que ni els veia, em vaig acostar cap als que començaven a emergir des del Pont de Pedret, entrellaçats amb una franja groga per allargar la cua. No sé què va fallar o potser va fallar un xic tot, però quan vaig preguntar a amics i coneguts si havien anat a la via, alguns ni sabien de què els estava parlant. Avui confiem la comunicació a les xarxes socials i l’excés acaba diluint l’interès. L’Assemblea fa un grapat d’anys que mobilitza la gent, i amb gran eficàcia. El moment àlgid va ser la Via Catalana del 2013. Malgrat les irreductibles bones voluntats, hi ha desgast i una certa dispersió del moviment independentista, que es comença a semblar a la dels partits polítics. Per recordar l’1-O s’han organitzat actes arreu, però també hi ha hagut un munt de coincidències horàries que s’havien d’evitar per potenciar els actes que requerien més mobilització, i tenir capacitat de reacció per canviar situacions com la de la subdelegació del govern espanyol, presa pels Mossos. Potser hi ha cansament en les mobilitzacions del moviment sobiranista, però hi ha molta gent que no defalleix i es multiplica, tot i que trobem a faltar una bona part dels que van sortir al carrer el 3 d’octubre per defensar el dret a votar i el dret a la llibertat. En els missatges que circulen en els grups de Whatsapp n’hi ha un que hauríem de tenir sempre present: “No és el mateix legal que legítim; ni legal que just; ni legal que ètic; ni legal que honrat, ni legal que digne...”

La tarda del dia 7, sabia que no era en Gary Cooper i que no estava sol, però m’hi vaig sentir una bona estona, i pensava en el que deuen patir cada dia els empresonats; i amarat de ràbia, impotència i indignació, em preguntava per què no hi ha hagut una reacció més contundent de tots plegats. Les concentracions davant de les presons i les accions que es duen a terme, com la dels cims de diumenge, són emotives i encoratjadores, però no afecten la conxorxa política i judicial de l’Estat espanyol. Fixem-nos que ha hagut de passar un any perquè una organització com Amnistia Internacional exigeixi l’alliberament dels Jordis.