Idioma ferm

El català, tot i les envestides constants per exterminar-lo, és ara més vigorós i ferm que el castellà. No és una paradoxa. L’idioma oficial espanyol va reculant arreu enfront de l’embranzida de l’anglès, sobretot en els països d’Amèrica que es van independitzar violentament d’Espanya en el segle XIX. És la feblesa dels estats imperialistes cofois, confiats en la força toixa del poder institucional. Primer perden les colònies i després perden el respecte de tot el món. La burocràcia mandrosa i la rutina apàtica dels qui es creuen segurs aflaqueixen els idiomes que volen dominar els altres amb el suport de les armes d’un estat jacobí. Enguany s’escauen dos aniversaris rodons vinculats a la història de la llengua catalana com a exemple de fermesa moral i intel·lectual. El 22 de juny del 1768 el rei Carles III dictava la reial cèdula que ordenava que el castellà fos l’única llengua en totes les etapes de l’ensenyament. En el mateix dia de dos-cents deu anys després, el 22 de juny del 1978, el rei Joan Carles I signava el reial decret que obligava a ensenyar català en l’educació preescolar, general bàsica i professional. Fou una reparació arrencada a Madrid pel conseller Pi-Sunyer i el director general Noy, acompanyats pel pare Renau, del Col·legi de Casp, qui, vestit amb sotana, va explicar al Rei que els jesuïtes feia anys que formaven el jovent en llengua catalana. Les llengües que lluiten durant segles per sobreviure són resistents a les escomeses de l’arrogància supremacista.