Després de la nevada

El dia 8 de març vàrem patir, a les nostres comarques, un temporal de neu extraordinàriament violent. Els resultats són encara vius: la tornada a la normalitat ha estat (està essent) desesperadament lenta. Aviat entrarem en una fase de recapitulació, fluiran dades sobre pèrdues, s'intentarà (de fet ja s'està fent) ocultar el nus de la qüestió, assistirem als habituals retrets entre govern i oposició, hi haurà compromisos d'actuació i, a poc a poc, al ritme en què baixi la tensió informativa, tot s'anirà diluint fins a la propera ventada o el proper incendi. Tot i això, penso que val la pena reflexionar sobre actuacions i causes de la situació a què un temporal de gran magnitud ens ha portat.

La primera de les reflexions és que, quan es produeix una emergència, el que fem tots els ciutadans és examinar amb lupa l'actuació de les nostres administracions, dirigides pels nostres polítics escollits per la majoria exigua de ciutadans que voten. I en especial mirem severs els més propers: els ajuntaments. Des del meu punt de vista, en l'emergència iniciada el dilluns 8 l'actuació de tots els nostres ajuntaments, sense distingir colors ni dimensions, mereix un excel·lent. Des de la més immediata proximitat han afrontat tot tipus de situacions. Han prioritzat, encertadament, la seguretat de les persones, han solucionat amb precarietat de recursos tot tipus de problemes, han mantingut un més que apreciable nivell de serveis, han tornat a fer practicables els espais públics de pobles i ciutats. Els equips municipals (polítics, tècnics i treballadors) han treballat en jornades inacabables i, en definitiva, han evitat, sols, el col·lapse total del país. Gràcies, alcaldes i alcaldesses, regidores i regidors, voluntaris i treballadors dels nostres municipis.

Concordant amb la primera de les reflexions cal plantejar la segona: crec que és erroni abordar l'actuació de les administracions en l'emergència des de punts de vista personals: si ho analitzem exclusivament des del nostre particular tros de carrer, des del nostre col·lapse de trànsit, si en el nostre moment de crisi no hem vist un agent de policia, arribarem a conclusions errònies per parcials. Policies locals, Mossos, Bombers, Protecció Civil, han treballat molt i bé. Cal que fem una anàlisi global serena i objectiva un cop superada la fase més aguda de l'emergència, la de les hores de la tempesta i immediatament posteriors.

I aquesta anàlisi que proposo ens porta al que em sembla que és el moll de l'os de la crisi que hem patit i patim després de la nevada: la fallada monumental i injustificable (i reiterada després d'altres episodis anteriors més o menys greus) dels serveis públics de titularitat privada, és a dir, llum, autopistes i telefonia. Aquesta realitat indefugible l'hem d'abordar serenament, però atribuint les responsabilitats a qui les té i veient si podem redreçar la malaurada situació en què ens trobem. El que està fallant a casa nostra, i de manera estrepitosa, és la privatització total de sectors estratègics. Les companyies que en règim d'oligopoli exploten aquests serveis han prioritzat clarament el compte de resultats sobre el servei que estan obligats a prestar. Si em permeten sortir un moment del comentari sobre la nevada, els proposo reflexionar sobre la crisi econòmica i l'infaust paper que hi ha jugat o hi està jugant el sector financer, també totalment privatitzat. Veuran que és perfectament coherent amb la situació de després de la nevada.

Òbviament les pèrdues econòmiques, les situacions més difícils, les més molestes per a la població, són les produïdes per la incapacitat reiteradament demostrada de les empreses privades de serveis que actuen sobre àrees molt sensibles de la nostra quotidianitat. Els ciutadans som la seva font de recursos, omplim satisfactòriament els seus balanços i a canvi rebem uns serveis notablement insatisfactoris. No podem ni decidir (cada 4 anys, per exemple) els membres dels seus consells d'administració. Paradoxalment, però, la crítica més habitual (suposo que per senzilla) recau en els polítics, sobre els qui tenim influència directa, als qui podem canviar (aquests sí, cada 4 anys) i que, des del criticat sector públic, quan vénen maldades (amb força més encert que desencert) ens treuen les castanyes del foc.

Cal, des del meu punt de vista, i amb l'experiència reiterada de fracassos en tot tipus d'emergències, debatre serenament com restablim la prioritat de l'interès públic i assegurem uns serveis amb el nivell de qualitat que pertoca a un país com el nostre ja ben entrat el segle XXI. I crec que, de moment, hem començat malament aquest debat: és del tot inoportú, ofèn la sensibilitat dels qui ens ha tocat patir l'estrall, afirmar que amb la MAT les coses haurien anat millor. La caiguda del sistema elèctric ha estat total. Les avaries en baixa tensió es compten per centenars. No calen coneixements especials per entendre que si fallen les línies de baixa tensió de ben poc serviria un doll immens de volts circulant per la MAT. D'altra banda, si a les nostres elèctriques els cauen també les línies de transport és ingenu o tendenciós suposar que tenen capacitat per gestionar una MAT.

Crec que és l'hora de prendre mesures clares i rotundes, amb vista a assegurar l'eficiència dels serveis estratègics, entre ells i molt significadament llum i comunicacions. Caldrà exigir molt més a les companyies que els exploten, endegar mesures legislatives, implantar controls, fer prevaldre els interessos comuns sobre els privats. I, per què no, en l'horitzó preveure la recuperació d'un sector públic en part dels serveis fonamentals.

També penso que ens equivocarem del tot si el malestar, plenament justificat, per la magnitud del desastre el desviem exclusivament cap als nostres representants polítics, si ens refugiem en el passotisme. Certament, decisions del govern central de no fa gaires anys ens han conduït a la lamentable situació a què hem arribat. Cert també que el canvi de govern a Madrid no ha significat ni un pas en la direcció que, segons la meva opinió, seria la correcta.

Però malgrat tot això no és en la crítica des del distanciament on trobarem la solució. Ans al contrari, ara més que mai els ciutadans hem d'exercir com a tals i mantenir a les nostres mans el que per dret tenim i ens pertoca: la gestió de la cosa pública, de l'interès comú. Crítics amb els que s'ho mereixen. Però segurs que la solució és a les nostres mans i que amb els instruments de democràcia i participació que ens hem donat la podem assolir.