Quaranta argentins

Dilluns em van entrar quaranta argentins a casa. Han vingut a Europa per trobar orígens familiars, i també “próceres”: persones distingides en la història del seu país. Mataró els en pot oferir uns quants: Domènec Matheu, que va lluitar amb els insurgents per independitzar el país d’Espanya; Joan Larrea, que, com ell, va formar part del primer govern provisional; Blai Parera, compositor de l’himne nacional, encara vigent; Joan Bialet Massé, metge impulsor d’una primera llei d’higiene laboral... L’amic Pere Tió, que no sé com s’ho fa per saber-ho tot, va tenir notícia dels expedicionaris i va instar els que els feien d’amfitrions perquè els passessin per casa. La casa d’Antoni Cuyàs Sampere, el “pirata”, del qual soc net. O renet i encara més, és clar. En realitat “pirata” és una formulació literària: un corsari al servei del govern de la República Argentina. Va fer el cors dos anys. Amb la fortuna acumulada va escalar posició social, es va casar i va lluitar contra el dictador de Buenos Aires José Manuel de Rosas, tot i ser-li parent per part de dona. En la lluita es va posar a favor del general Justo José de Urquiza pensant-se que instauraria un govern democràtic. Decebut, es va retirar a fer negocis a la província d’Entre Ríos i a Montevideo. Va regentar bòbiles, i amb el material que manufacturava va participar en la construcció del Palacio de San José, a Entre Ríos, residència d’Urquiza, amb qui va mantenir tot amb tot l’amistat. Va tornar a Mataró vell i ric. Es va fer construir a la Rambla una casa de bona presència exterior però discreta –res de casa d’indianos– i, a dins, va situar una sala de rebre presidida pel seu retrat. Els visitants de dilluns van observar que la sala té ecos del Palacio de San José. Hi va rebre mai ningú? Mai quaranta de cop, i menys argentins. Don Antonio va tornar misantrop i reaccionari. En aquesta casa va escriure Apuntes históricos sobre la provincia de Entre Ríos, un llibre espès editat per la impremta Horta de Mataró. Hi explica el consell que va donar a Garibaldi quan el va acollir i amagar a la seva residència de Gualeguaychú, a Entre Ríos (cito resumint): “Les revolucions no serveixen per a res, cregui’m.” Escrit quan Garibaldi ja havia triomfat a Itàlia, afegeix: “Si ho arribo a saber m’hauria estalviat l’admonició.” Tinc el llibre a casa. Els visitants em pregunten si el poden trobar a l’Argentina. Em consta que sí. Surt referenciat en estudis històrics elaborats al seu país. Indro Montanelli el cita en la seva biografia de Garibaldi. Deu ser difícil localitzar-lo, però. En Pere Tió es posa en acció. N’hi ha a les biblioteques de Harvard, Massachusetts i Cambridge. Harvard l’ha escanejat i és consultable per internet. Què no tenen els anglosaxons? Què no sap o no troba en Pere Tió?