Pobrets feixistes

És racista el votant d’en Trump? O és el d’en Salvini? O el de Bolsonaro? Ho són els que voten el Front Nacional francès? Són també masclistes i homòfobs? Només cal parar l’orella per saber-ho. Si la cosa va de malfollades, de maricons, de moros i negres que són la causa de tots els mals; si diuen sense el més lleu estremiment que cal expulsar els homes, dones i criatures que no tenen papers, si es senten pleníssims de sentit comú quan proclamem que els de casa primer, no cal donar-hi gaires voltes: ho són. I els que els voten sense aquestes expansions no ho deixen de ser, encara que, a més de racistes, masclistes i homòfobs, siguin també un exponent d’allò de la banalitat del mal que va teoritzar Hannah Arendt. Definir-los com perdedors desconcertats, com damnificats per les crueltats de la globalització o per un model de societat que no té ànima ni miraments deu ser una forma de paternalisme. I quan es diu que l’esquerra, desdibuixada, abduïda pel sistema, sense acció ni discurs transformador els ha abandonat, a qui es descriu és a l’esquerra, no a qui, convertit en víctima de la història, pot buscar les responsabilitats en les perversions del capitalisme o lamentar la debilitat de la força del treball o la manca de consciència i compromís en la defensa dels drets col·lectius. Ha estat sempre així. Les raons mai són directament l’odi o la maldat, són la por, la ignorància, els prejudicis, la frustració o, potser, la humiliació. Però el racisme és racisme i el feixisme és feixisme. Són d’ultradreta els votants de Ciutadans, o del PP? Si creuen que la llei està per damunt de la voluntat popular, si reclamen presó per als adversaris polítics, si pensen que la llibertat del vot separa i la repressió policial uneix, si Espanya és un mite sagrat i no un ens polític, si Franco no va ser tan terrible, si l’exèrcit ens ha de salvar, si el feminisme és totalitari i quan dius bon dia ets un supremacista, aleshores temo que sí, que són ultradreta. I aquí ho podem anomenar també neofranquisme. A molts barris perifèrics d’Europa o a les ciutats industrials dels USA, el vot tomba cap a líders ultradretants, al Brasil un compendi del mal està a punt d’arribar a la presidència. És, com sempre, la por, la inseguretat, la frustració i totes les crisis. Però donar veu i entitat als seus arguments carregats de prejudicis, d’autoritarisme, de justificacions en la vulneració de drets, abocar-hi una mirada comprensiva, acceptar algunes de les seves respostes primàries, no fa sinó legitimar-los i reforçar-los. Això mateix passa amb Ciutadans, amb el PP, i els seus votants. La repressió, la catalanofòbia, la justificació de l’arbitrarietat judicial i la brutalitat de la policia contra els adversaris, no adquireix ni un gram de dignitat encara que un 30, un 40 o un 50% de la població en sigui partidària. No és amb condescendència com es combaten els brots feixistes, és amb les lluites compartides i la defensa radical dels drets socials i democràtics.