Antonio, el sastre milanès

Antonio és un sastre que el 1975 va obrir un taller a Milà i que ha donat els seus béns (planxes, botons, didals, tisores) a dos museus italians. El vaig conèixer l’altre dia de casualitat, si és que se’n pot dir casualitat com coneixem i ens connectem a les persones. Em vaig aturar per fer una foto a la seva sastreria. Estava intentant que el retrat fos mínimament reeixit, i hi vaig estar una estoneta. Volia enviar-lo a Edgar Carrascal, dissenyador colombià establert a Catalunya que rep imatges de sastreries amb encant de quan vaig pel món. A l’amo de la sastreria li va fer gràcia el meu gest intentant que l’aparador quedés bé a la foto, i va sortir. El seu somriure em va saludar i en pocs segons em vaig trobar entremig de camises, corbatins, corbates, jaquetes, teles, cintes mètriques i didals. A Antonio li va agradar ensenyar-me les carpetes amb més de 800 objectes que eren seus i ara estan en museus de vestits i del tèxtil. Vam acabar reflexionant sobre l’estil dels homes italians comparat amb el dels espanyols (vam riure molt). Ens vam fer una foto i li vaig demanar el mail per enviar-la-hi.

Naturalment, Antonio no té correu electrònic i em va donar una targeta perquè la hi enviï. Jo ara en algun moment faré una còpia de la nostra foto, i la hi enviaré per carta postal, amb un segell i quatre ratlles. Antonio Ferramini, Sartoria, Via Terraggio 13, Milano. Això demana temps (entre altres coses a la seva targeta no inclou el codi postal), però és un temps que hem d’intentar saber trobar els qui ens trobem dins la voràgine d’una vida accelerada i digital. També reclama temps convertir un tros de tela en un vestit a mida. I fa la diferència, com fa la diferència el dia del teu aniversari una trucada o un whatsapp. C’est pas la même chose.

Quan vaig marxar i vaig posar el seu nom a Google, van aparèixer desenes de retalls de diari. No em calia corroborar que aquell senyor que acabava de creuar-se en el meu camí era algú especial. Antonio és un personatge de categoria, un cavaller de 86 anys que va patentar el tall zeta per a les americanes, un home que de nen va començar a fer de sastre –als dotze anys va deixar la seva Colonnela natal i es va instal·lar a Milà, on encara viu– i que sap que el seu negoci s’està acabant, perquè no hi ha recanvi. Deixem que els oficis es perdin entre d’altres motius perquè negligim de la nostra responsabilitat de mantenir-los. Les botigues petites tanquen bàsicament perquè no hi anem, no perquè siguin inútils o obsoletes. També abaixen la persiana perquè no tenen recanvi, no hi ha fills ni substituts que vulguin seguir el negoci. I sovint no és mala fe sinó manca de temps. Famílies que per comoditat compren als supermercats per internet. Anar de botiga petita en botiga petita és una inversió de temps que les generacions més joves no es poden permetre per manca d’hores.

Hi ha una classe d’activisme i de responsabilitat social de la qual no es parla, i és la de fer-se els vestits al sastre o a la modista, la d’anar a comprar a les botigues de queviures, la de fer viure les llibreries de tota la vida. No és l’opció més econòmica ni més ràpida, però en depèn el tipus de ciutat, poble, univers que volem tenir. És poc estimulant anar pel món i trobar-se en carrers on no saps si et trobes realment en un país diferent o ets al Portal de l’Àngel de Barcelona. Reivindico les petites accions com fer-se roba a mida, demanar llibres als llibreters locals, comprar a les papereries, confiteries, verduleries, floristeries, ultramarins. S’ha posat de moda el concepte de ciutat intel·ligent o smart city, i es pensa en tecnologia i serveis, i no en aquesta dimensió més humana.

Una ciutat intel·ligent és una ciutat a la mida de les persones, que valora les persones, que els ofereix espais i que incentiva que locals de tota la vida no hagin de marxar perquè invasivament arriben botigues sense cap gràcia però amb els diners –d’on han sortit?– calentons sobre la taula de negociació. El capitalisme salvatge ens ha abocat a un horitzó sense sentit, embrutidor i estrangulador. Recuperem el bon gust, dosifiquem les visites a les grans superfícies i potenciem el quilòmetre zero, la botigueta, el mercat del barri. Ja no és per nosaltres, sinó per qui d’aquí uns anys es passejarà per qualsevol ciutat i voldrà reconèixer-hi un sabor autèntic i no l’artificialitat postissa de l’època de la còpia i la reproducció.