Ha valgut la pena?

No seré jo qui digui, just un any després de la declaració d’independència aprovada pel Parlament, que això ha estat sensacional. Perquè no hi havia massa res (o res) preparat per a l’endemà, perquè aquells dies hi va haver una improvisació evident i, sobretot, perquè per a alguns els costos estan essent molt alts; altíssims, si tenim en compte que hi ha gent a la presó i a l’exili i que hi ha milers de persones amb processos judicials oberts. Però tampoc seré jo qui els digui que no ha servit de res. Tot es podria haver fet d’una manera diferent? Sí. Però les coses són com són. I el que ens passa ara, i seria humanament inexplicable que no fos així, és que estem emocionalment col·lapsats. Perquè no passa dia que ni jo ni vostès no pensem en els presos, en els exiliats, i en els seus familiars. I a les portes d’un judici en què les peticions de presó seran inhumanes, més pròpies d’una venjança que d’una altra cosa, és inevitable plantejar-se la pregunta que és el títol d’aquest article. I la resposta és complicada. Perquè per un costat cal analitzar les conseqüències que en paguem (i les que se’n poden pagar més endavant), però per l’altre, i això està bé que també ens ho diguem, perquè hauríem de reconèixer que, gràcies a tot plegat, mai n’havíem estat tan a prop. Mai dos milions de persones havien sortit al carrer de forma tan sostinguda reclamant simplement poder votar (ara, gràcies a l’actuació de l’Estat hi hauran de continuar sortint, però per reclamar també la llibertat de presos i exiliats), i mai en la història recent de Catalunya s’havia produït una catarsi col·lectiva com la de l’1-O. Ha servit per a això i, si hem de ser sincers, ha servit també per a una altra cosa tant o més important: perquè tots aquells que no s’ho creien veiessin com és de veritat l’Estat espanyol. Sense l’1-O ni hi hauria ni presos ni exiliats ni hauríem votat, però tampoc hauríem vist (amb horror, en algunes ocasions) com és aquest estat al qual pertanyem. Com de cruel, com d’inhumà, i com de salvatges han estat algunes accions i algunes de les seves reaccions. I com n’és, de diferent, la manera com s’interpreten judicialment uns fets a Espanya que a Alemanya o a Bèlgica o a Escòcia. A algun de vostès, intueixo, tot plegat els ha servit per obrir els ulls. El preu és una altra cosa. Decideixin, doncs, cadascun de vostès si ha valgut la pena, que jo ja ho he dit xiulant.