La Crida

Ahir, que era el primer aniversari de la proclamació de la independència de Catalunya (de la independència emocional, és clar, perquè la real no hi va pas anar al darrere), va néixer la Crida Nacional per la República. Casualitats o no (jo no hi crec, en les casualitats), va néixer el mateix dia que el partit liberal europeu va expulsar el PDeCAT del seu grup; el seu nom –Crida per la República– s’assembla molt al del Consell de la República que es posarà en marxa la setmana vinent; i, és clar, si finalment aquest moviment l’acabem coneixent com “la Crida”, que és el que pot passar, s’assemblarà encara més a la famosa Crida que l’any 81 va aplegar cent mil persones al Camp Nou en defensa de la normalització lingüística. Com aquella, la Crida d’ara pretén ser un moviment transversal i aplegar totes les sensibilitats possibles amb un sol objectiu: abans, defensar la llengua; ara, fer república. Junts. La Crida neix amb moltes incògnites al darrere, sense el suport ni d’ERC ni de la CUP (i amb les reticències d’una part del PDeCAT), i no ho tindrà fàcil. Li costarà ser la nova eina cohesionadora dels partits republicans (més aviat, alguns el veuran com un adversari), i veurem fins on es converteix en la nova eina aglutinadora de la gent; si es converteix en una mena d’ANC de la política i, és clar, en una nova manera de fer política. El tret de sortida (dos presidents, presos polítics, exconsellers i exdiputats d’ERC i del PSC que hi donen suport, Cotarelo i Sala-i-Martín dalt l’escenari, i més de cinquanta mil associats en pocs mesos...) no és gens menor. La Crida, la nova Crida, va fer ahir una crida a sumar, a plantar cara, i a fer república. Veurem què passa i veurem quina sacsejada representa la Crida en l’espai polític català (inclòs l’espai dels exconvergents, és clar). Neix amb moltes incògnites al darrere, però jo, sentint les intervencions d’ahir a Manresa, els he de reconèixer un valor innegable. I és que miren endavant. No es llepen les ferides. Se’n recorden, dels presos i dels exiliats (només faltaria!), però, nascuts com són després de l’1-O (que és aquell dia que ho va canviar tot), miren endavant.