Demagògia a dojo

L’oposició entre “els polítics” i “la gent” és un vell pretext d’una certa manera de fer política que se’n sol dir “populisme”. “La gent” pot ser també “el poble”, “les classes populars”, o, en una rara sinècdoque, “el carrer”. La fórmula és simple. En la categoria dels polítics, s’hi aboquen tots els defectes, tots els vicis, totes les perversions; en la categoria de la gent, es tracta de veure-hi un bé de Déu de virtuts, la puresa de l’ideal i la plenitud de la Història. És mentida podrida. Aquesta oposició és un miratge; els polítics són com la societat d’on sorgeixen i en què viuen. No està bé dir que una societat té els polítics que mereix, perquè ningú no mereix tant de mal, però sí que convé entendre que la societat que ha generat aitals polítics no en podia generar de més bons. Pot ser que una societat no estigui, segons com i segons quan, políticament prou ben representada pels seus dirigents, però sempre està antropològicament ben representada. En la immediatesa, pot ser que no es vegi o que sàpiga greu; però a una certa distància, la de l’observador desapassionat o de l’historiador no adscrit, s’acaba arribant a aquesta conclusió. Les crides a “passar per sobre” dels representants, a “desbordar les institucions”, a “dissenyar des de zero” un país nou —“un país on hi hagi gelat per postres cada dia”— no solament amaguen ambicions de la pitjor mena en els polítics que les formulen sinó també la incapacitat d’una societat de desempallegar-se’n i de generar els anticossos necessaris per evitar que la passa esdevingui crònica.