Enfadat amb Puigdemont

Porto un any enfadat amb el govern legítim. Fa un any van decidir no baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, vam fer una declaració d’independència merament simbòlica, alguns van marxar a l’exili i d’altres van anar a treballar com si no passés res. Estic enfadat perquè creia que potser teníem una oportunitat, i no la vam saber aprofitar, i estic enfadat pel fet de descobrir que aquesta oportunitat mai la vam tenir però ens van fer creure que sí. El dia 28 tot va ser una reacció desendreçada, caòtica i gens coordinada on uns consellers van anar a treballar sense saber gaire bé què passava, d’altres van marxar sense direcció clara fins a ser cridats a Brussel·les i d’altres van afrontar un consell de govern de mínims dirigit pel vicepresident Junqueras. Trobo especialment esperpèntic el joc de fotos i insinuacions que van circular abans de saber-se que teníem mig govern a l’exili.

Puc entendre que el 26 d’octubre el govern es trobés en un atzucac en què les opcions que tenia a la taula totes fossin perdedores: o fer eleccions patint igualment el 155 o fer una DUI simbòlica i haver d’optar per l’exili o la presó, o fer una DUI real i perdre encara més clarament perquè no teníem la força suficient. Però continuo enfadat perquè el govern legítim no ha pogut fer un relat conjunt de tot el que va succeir, perquè tot i el sacrifici humà que han fet, no han donat explicacions ni han retut comptes de les decisions preses. Estic especialment enfadat amb el president Puigdemont perquè ha fet un discurs d’independentisme màgic durant aquest temps amb promeses que sap que no es poden complir. Estic enfadat perquè estem bloquejats fins que el govern legítim no faci una lectura compartida de la realitat.

Estic enfadat per la manca de solidaritat entre alguns membres d’aquest govern, també per rebre lliçons morals dels qui, pel fet de viure a l’exili, es creuen amb raons per dir-nos què hem de fer, als que estem a Catalunya; estic enfadat perquè el greu pes de la presó no deixa d’afectar el judici dels que estan presos, i això també condiciona les decisions dels que estem fora. I és molt dolorós estar enfadat amb persones que mereixen la meva estima i admiració pel gran sacrifici i valentia que van tenir.

Necessitem avançar i cohesionar les diverses sensibilitats dins de l’independentisme, però no ho podrem fer mentre els exiliats i els presos polítics no facin aquest exercici de retre comptes, de forma conjunta i sense amagar-se en al·legats a l’independentisme màgic o discursos plens de retòrica. De fet, n’estic fart, d’estar enfadat perquè no han fet aquest exercici d’honestedat política i començar a tractar-nos com a adults. Perquè en el fons els vull estimar i admirar com es mereixen. Perquè del que sí que estic ben segur, que de valents contra l’Estat espanyol ho han sigut.