Res de bo

Quan encara no m’he recuperat de la imatge de la princesa Elionor llegint en públic l’article 1 de la Constitució (que em va fer reflexionar no només sobre com de democràtics són els relleus en la institució que representa sinó sobre què és i què no és explotació infantil), em sembla que avui tornarà a ser un dia de daltabaixos. Perquè avui, si no és prou bestiesa saber que es compleix un any clavat que l’Audiencia Nacional va enviar a la presó el govern català, és també el dia que la fiscalia general de l’Estat farà públics els escrits d’acusació contra els membres del govern que seran jutjats a principi d’any. I tot fa preveure que no ens espera res de bo, i que els delictes de rebel·lió (d’aquesta rebel·lió que estic convençut que en el fons ells saben que no va existir) s’hi mantindran. I que, per tant, les peticions de condemnes seran terribles. No n’espero res de bo. Ni que l’escrit d’acusació passés de rebel·lió a sedició; ni que a mig judici, o al final, tot plegat s’acabi amb un intent de sedició. Ni que l’advocacia de l’Estat faci més gestos que la fiscalia i parli de malversació de diners públics i deixi només entreoberta l’acusació de sedició. Res em val. Perquè del que estaríem parlant (no em passa pel cap que no hi hagi una sentència condemnatòria, després d’un any de presó preventiva) és de si s’hi passen vint anys; de si se n’hi passen deu o de si se n’hi passen vuit. No és menor, és cert. I no és menor, sobretot, per a les famílies i per als mateixos acusats. Però si un dia vàrem dir allò de “referèndum o referèndum”, ara no hauríem de moure’ns de l’“absolució o absolució”. Qualsevol altra cosa (que tots intuïm que és el que està passant) fa un tuf molt lleig de mercadeig, i correm el perill que un dia –i ja tindria nassos– encara hàgim de donar les gràcies per segons quina condemna. La presó ens té a tots capficats, tristos, enutjats, afligits, abatuts i atrapats mentalment (i la prova en són els centenars de pòsters de solidaritat dels nostres lectors que avui reproduïm), però a qui li toca moure fitxa ara no és als presos; és a la fiscalia, a l’Estat i al govern espanyol. Hi tinc, però, poca esperança. O cap.