A la tres
Ràbia
Ràbia, indignació, ira, irritació, pena, dolor, desesperació, còlera. Són alguns dels estats d’ànim que ahir va generar l’escrit d’acusacions de la fiscalia als processats per l’1-O. Una bestiesa, una animalada de peticions de condemna, terribles i esfereïdores. Malauradament, cap sorpresa, com deia ahir el mateix Jordi Turull. Cap sorpresa perquè el relat que han construït no podia acabar de cap altra manera i perquè, és clar, a banda d’una revenja, han de deixar clar que no és només un judici a l’1-O sinó a tots aquells 1-O que a partir d’ara puguin venir al darrere. Els fa pànic, que no callem. Malauradament, però, que no sigui cap sorpresa –els he de reconèixer que en algun moment vaig pensar que Sánchez seria una altra cosa– no deixa de ser una vergonya; una vergonya que, sortosament –ves quin consol– cada cop els retrata més a Europa. No hi ha, vistes aquestes peticions, les de la fiscalia i les de l’advocacia de l’Estat, cap solució possible a la cantonada. Lluny de posar pau, de crear les condicions necessàries per a una solució dialogada, tiren cada cop més llenya al foc (vergonya aliena, sentir ahir les declaracions irresponsables de Casado i Rivera, entre d’altres) i atien el conflicte. I no només això: fan passar com a gest allò que no és. Com pot algú interpretar que és un gest que l’advocacia de l’Estat parli de sedició i no de rebel·lió? I que només demani 12 anys per als màxims responsables de l’1-O? Això no és cap gest; és un engany, com deia ahir Josep Costa. “Preparem-nos per l’hivern de la repressió i la injustícia flagrant”, resumia Ernest Maragall. Sí. Preparin-se per a un hivern dur, per a un judici, a finals de gener, en què l’Estat haurà de passar vergonya; en què haurà de sentir com el seu relat dels fets no té res a veure amb la realitat sinó que s’assembla molt més al que ja li han fet saber la justícia belga, l’alemanya i l’escocesa: ni rebel·lió ni sedició. Res de res. Però a ells els és igual. El que va passar ahir va ser un gerro d’aigua freda. I és cert, com recordaven els advocats, que res no està escrit fins al final del judici. Però la flaire no és bona. Juguen amb foc. Amb ells i amb tots nosaltres. La recepta, sorprenentment, la van servir ahir els mateixos Jordis des de la presó: “Ni desànim ni resignació ni renúncia.”