Fils

La vida són fils. El tei­xit del qual està feta l’existència n’és la suma. Tan ferm i tan fràgil a la vegada. Som, bàsica­ment, des­cab­de­lla­dors de fusos, enfi­la­dors d’agu­lles, rema­ta­dors de pun­ta­des. Massa sovint, ànimes esfi­la­gar­sa­des, apli­cats sar­gi­dors d’estrips.

Tei­xir és un art i viure, un risc. El fil no sap, quan neix de la filosa, els nusos que el lli­ga­ran, per sem­pre més, a una espe­rança rom­puda, ni les ali­an­ces de colors amb altres fils, ni si serà fort i irrom­pi­ble, o deli­cat i feble, ni on tro­barà la fi el seu cap. Només sap que no és infi­nit, perquè el fil comença i sem­pre, sem­pre acaba. No hi ha fil sense fi.

Hi ha fils que donen vida nova. Perquè el fil que s’uneix a un altre en crea un de més gran, i entre­llaçat amb dos més fa un gruix con­si­de­ra­ble i quan es mul­ti­plica la trena, cons­tru­eix una corda. I així el fil es fa robust, i es lliga a la vida mateixa com si no volgués des­pren­dre-se’n mai. Però el fil té cap i té cua, i un dia queda pen­jant en l’aire; s’acaba, mor.

Hi ha fils com camins de llum, fils als quals vol­dries lli­gar-t’hi sem­pre, fils que mai hau­ries ima­gi­nat que un dia et dei­xa­rien orfe de la seva llaçada. Fent camí, els fils des­fan una vida, i per tenir pre­sent aque­lla que marxa, només cal refer el camí i sos­te­nir-lo en l’aire i mos­trar-lo com a ban­dera. Que els fils no des­a­pa­rei­xen mai, si els tei­xi­dors no aban­do­nen la tasca.

El fil que ha des­cab­de­llat la Montse Oliva, com­pa­nya de redacció de tants anys i amiga, ha estat injus­ta­ment escapçat. Perquè no tots els fils aca­ben després de l’última pas­sada, n’hi ha que els tallen, sob­ta­da­ment d’un injust i fred cop de tisora. No t’obli­da­rem mai, Montse, et durem per sem­pre més reco­sida al fil de la nos­tra vida.