El relat de jutges i PP

L’escrit d’acusacions de la fiscalia contra els líders independentistes presenta una història detallada i aparentment ben documentada sobre els diversos esdeveniments excepcionals del Procés, especialment dels fets del 19 i 20 de setembre i dels fets d’octubre del 2017. S’han escrit ja molts llibres sobre aquest episodi del conflicte Catalunya-Espanya. Però cap no disposava fins ara de l’acumulació de recursos de l’Estat (diners, cossos judicials d’investigació, funcionaris dels jutjats, etc.) per confegir un relat tan prolix com el de la fiscalia. Ara bé, cal valorar quin és l’origen del relat, els signants finals –els quatre fiscals de sala del TS– i el biaix polititzat de l’escrit.

En paral·lel amb aquesta narrativa diguem-ne “oficial”, s’han elaborat dues subnarratives: la de l’advocacia de l’Estat, més benèvola, que representa la posició del PSOE; i la del partit ultra Vox, que reflecteix la visió neofeixista del conflicte. Una i altra emmarquen l’acusació “oficial” com la pròpia del PP de Rajoy. ¿Com s’han arribat a escriure cinc anys del Procés i dels “fets d’octubre” en clau judicial fins a reclamar penes de 200 anys de presó? El recorregut en la laboriosa construcció d’aquest macrorelat oficial del Procés serà objecte d’estudi durant generacions... Aquí em proposo només de suggerir alguns moments d’aquest recorregut.

El conflicte Catalunya-Espanya, originat amb la sentència del TC del 2010 –que, per cert, l’escrit dels fiscals ignora–, plantejava al govern de l’Estat greus problemes d’explicació a l’interior i a l’exterior. Davant el repte català, que el 2015 aconseguia majoria absoluta independentista al Parlament i que anunciava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, el govern del PP hagué de resoldre alguns dilemes: com camuflar l’objecte sagrat a protegir (la unitat d’Espanya) sota nobles apel·lacions com l’estat de dret, la Constitució o la democràcia; com aplicar el Codi Penal als representants polítics independentistes; o com inventar fets de violència en el Procés i l’1-O per poder imputar-los el delicte de rebel·lió.

Al meu parer, el recorregut de construcció de la macronarrativa de criminalització de l’independentisme hauria passat per quatre fases principals. Primera: el govern de Rajoy es nega a reconèixer la condició política del conflicte Catalunya-Espanya (“no puedo ni quiero”). No reconeix el mandat de la majoria parlamentària sorgida del 27-S-15, al·lega que s’aplicarà la llei i impugna al TC totes les disposicions de la nova majoria. El TC, de majoria conservadora, abona incondicionalment l’estratègia del PP.

La segona fase s’obre amb el fracàs de Rajoy per impedir la celebració de l’1-O. El govern central, per la via del fiscal general, delega ja en els jutges instructors –Ramírez Sunyer del 13 al TSJC, Lamela a l’Audiència i sobretot Llarena al TS– el desplegament de la investigació i l’elaboració de la trama principal del relat. Les primeres imputacions dels delictes penals de sedició (als Jordis) o de rebel·lió als líders polítics ja no es modificaran si no és per agreujar-los.

La tercera fase representa la incorporació dels jutges del Suprem, acomboiats sempre pel TC, en la reescriptura dels fets d’octubre i de tot el Procés, gràcies als serveis indagatoris de la Guàrdia Civil. El jutge instructor Llarena, ben assessorat pels quatre fiscals del TS, anirà reiterant en les seves interlocutòries els arguments de l’acusació per rebel·lió i de presó incondicional, sempre ratificats per la sala d’apel·lacions i la sala d’enjudiciament. I això, a pesar de les sentències contràries de les justícies europees.

I la quarta fase s’obre ara amb l’escrit de la fiscalia i la contranarrativa que comencen a preparar les defenses. L’escrit de la fiscalia recull bàsicament la trama elaborada pels jutges instructors i hi afegeix encara més elements de prova per al delicte de rebel·lió, parlant sovint de violència (“los violentos incidentes” del 19 i 20, “el agresivo y violento enfrentamiento” de l’1-O). Pretén definir l’estratègia del triple pilar en què se sustentava el Procés –la Generalitat (govern i Parlament), els partits independentistes i la societat civil organitzada (Òmnium, ANC i AMI)–, però a més ara hi afegeix els Mossos com a cos armat amb inculpació també de rebel·lió per al seu cap, Trapero.

En definitiva, els jutges s’han erigit no sols en intèrprets superiors del conflicte polític, sinó també en àrbitres del joc polític entre minories i majories i fins i tot determinant qui pot ser o no president de la Generalitat. I diuen que els jutges només interpreten la llei.