Tribuna
Venjança d’Estat
Les peticions de penes contra alguns dirigents polítics i socials han provocat la indignació democràtica contra aquesta indignitat “legal”. Segons una majoria de ciutadans i experts juristes, d’aquí i de fora, no hi pot haver cap pena atès que no hi va haver, prèviament, cap mena de delicte. Som davant d’un conflicte polític que es vol resoldre als jutjats, a cops de llei, i, abans, a cops de porra, però no pas a les urnes, que és on correspon. Espanya, com a estat nació, porta segles fracassant i reduint considerablement el seu àmbit territorial, el d’aquella ostentosa “nación española de ambos hemisferios”, fins als límits més minsos d’avui, encara no definitius, segons el que desitjo i espero.
És un estat fort, membre de l’ONU, la UE, l’OTAN, la Unesco i la resta d’organismes internacionals. Compta, a més, amb una diplomàcia professional, amb un centenar ben llarg d’ambaixades i consolats generals arreu dels cinc continents, unes forces armades de terra, mar i aire i uns serveis d’intel·ligència. Però és un estat fort per la força autoprotectora que li donen les seves lleis i per tots els instruments de l’aparell estatal de què disposa. Res d’això, però, no ho tenim a Catalunya. En canvi, on l’estat és feble –i per això reacciona amb violència i nerviosisme– és en la consciència de pertinença nacional que se suposa que haurien de tenir tots i cadascun dels seus membres. Espanya és, sobretot, un estat sense prou poble nacional, ni societat civil, però sí militar. El poble català, contràriament, és una nació amb consciència de lleialtat i pertinença nacionals, amb una societat civil rica, variada i ben travada, però no és un estat. No en té de propi, però en paga dos i els pateix, pel fet de no tenir-ne.
Si comptem el pes dels Països Catalans en l’economia estatal, en l’exportació i en el nombre d’empreses petites i mitjanes, així com en la capacitat d’atracció d’empreses estrangeres, a banda de ser la segona comunitat lingüística, és lògic que Espanya no vulgui deixar anar qui n’és un finançador nat, seriós i segur. Això explica que, davant les vacil·lacions polítiques, determinats jutges s’hagin atorgat una missió patriòtica salvífica, per inoperància o inutilitat dels polítics, i s’hagin pres la justícia com un afer personal. Ens trobem en un estat de dret que es fonamenta no en la defensa dels drets democràtics i humans bàsics, sinó en “la unitat d’Espanya”, la integritat territorial. Comanda l’operatiu de l’1-O un coronel que fa passar la seva concepció de la llei per damunt de la convivència civil i la pau social. I el primer jutge que ordena la repressió del procés és qualificat d’heroi i d’haver canviat la història d’Espanya, en una carta de felicitació signada pel president del Tribunal Suprem que acaba de protagonitzar, fins ara, la decisió més vergonyant de la seva existència.
D’entre els molts aspectes censurables de l’ofensiva politicojudicial n’hi ha tres que considero il·lustratius i rellevants, en tots els quals la sensació de venjança domina sobre la noció de justícia justa. El vot dels sis membres de la mesa en el moment dels debats i votacions crucials tenia exactament idèntic valor, ja que ningú, ni la presidenta, no tenia un vot de qualitat que pogués decantar la balança. Però mentre a cinc membres se’ls acusa de desobediència, amb multa de 30.000 euros i 20 mesos d’inhabilitació, per a la presidenta Forcadell, que va fer exactament el mateix que la resta, l’acusació és de rebel·lió, amb 17 anys de presó i inhabilitació. És evident, en aquest cas, que no se la castiga pel mateix que els altres, sinó que se li fa pagar la seva etapa de presidenta de l’ANC (“President, posi les urnes!”).
Com que Anna Gabriel és a l’exili i no se la jutja, el fiscal demana 30.000 euros de multa i 20 mesos d’inhabilitació per a Mireia Boya, pel fet d’haver signat, com a diputada, la tramitació parlamentària de dues lleis i la declaració del 27-O. Finalment, el cas més escandalós de tots: Jordi Cuixart. Aquest empresari, president d’una entitat com Òmnium Cultural, amb 130.000 socis –14.000 menys que el Barça–, s’ha distingit sempre per la defensa de la via pacífica per resoldre conflictes. No és polític, no ocupa cap càrrec de representació, ni executiu, en cap institució pública, però sí en una entitat privada. No és, doncs, un polític. I si no és polític, tampoc no pot ser un polític pres, sinó, clarament, un pres polític. La seva condició no política desmunta tota la tesi oficial, ja que demanant-se-li la mateixa pena que als dirigents polítics, també a aquests ha de considerar-se’ls, doncs, presos polítics. La venjança és d’Estat, però, per la seva irracionalitat, esdevé símptoma d’una gran feblesa. Del tot defensiu.