Voler-nos veure

Ovidi deia que, si no et volies enamorar, no defugissis la persona que t’agradava, sinó que miressis de trobar-la. Entenguem-nos. Ho deia perquè volia que la veiessis bé, fixant-hi molt. Pensava que, a més de tot el que t’agrada d’ella, veuries que, si no és que té el nas gros, té els ulls enfonsats, un caminar de pollet, un caràcter que no el recomano. No hi ha res que sigui tot blanc o tot negre. Tampoc la gent. Fa temps, però, que hem deixat de veure’ns com som i que ens veiem tal com ens volem creure. Dissabte passat vaig anar al cine, feien aquella pel·lícula que es diu Cold war. Em diuen que agrada molt. Ell, Wiktor, és un músic d’un conservatori que caça talents. Ella, Zula, una cantant molt jove amb unes possibilitats mai vistes. Viuen a Polònia, a l’època irrespirable de la Guerra Freda, tan semblant a la nostra, però molt menys subtil. El cas és que Wiktor i Zula es coneixen i s’enamoren. Els altres o els van en contra o és com si no hi fossin. Tampoc no hi ha els defectes d’ells dos: l’ambició i la deslleialtat de Wiktor, que l’empeny a anar precipitadament a la seva, en un moment equivocat; la por, que desequilibra tan emocionalment Zula que no queda rastre del seu caràcter, en altres moments tan decidit i enèrgic. Cold war no agradaria tant com em sembla, si no fos perquè es episodis són com uns resums de diferents capítols sense anar a fons, avança a base d’omissions i el·lipsis. Em fa pensar en persones tan poc empàtiques com tantes que avui ens jutgen o ens manen. Ometen tant les raons i les il·lusions dels altres que és com si els altres no hi fóssim o com si només hi fóssim per estar al seu servei. Fins que, és clar, cansats de manifestar-nos, com que no ens han volgut veure, decidim, convoquem, votem… I resulta que després s’enfaden.