Dos Donalds

Donald és un nom freqüent en l’àrea angloparlant. Vaig conèixer fins un Donald Donaldson. Entre nosaltres sant Donald no apareix. Era un escocès del segle VIII, segons canta el santoral. D’ara endavant, amb la popularitat pintoresca i el gest desafiador del president dels EUA, el nom de pila Donald tal vegada es popularitzarà, no ho podem assegurar. Com tampoc podem assegurar quin rastre deixarà, i com de llarg o de curt, l’actual president. A les piques baptismals, excepte en casos de famílies molt adeptes a les maneres de Trump, pocs xiquets prendran el nom de Donald.

Hi ha un altre Donald, del qual poc o molt sembla talment que hagi pres model Trump, i que, malgrat tots els esforços que aquest faci, aquell tindrà de segur garantida amb més certesa la immortalitat: l’ànec Donald, el protagonista de tants films d’animació. Sospito que Walt Disney no comptava, al començament, amb la variada psicologia amb què es carregaria l’ànec en qüestió; el fet és que, a partir de subcontractes amb la Disney, vint o més guionistes i dibuixants han creat munió de perfils mentals per a Donald Duck; ens en queda bàsicament algú de difícil convivència, un tipus a qui surten malament les coses i esdevé dominant mal que ell no ho voldria, que, a ritme precipitat, esborra tot altre personatge i a qui li acaben fent nosa els bonassos de Mickey i de Pluto. Donald és ell i ha de fer de protagonista únic. Igual que Trump.

Bé, els tics de semblança entre els dos Donalds són, d’una banda la irritabilitat, fan sempre la fila d’estar emprenyats un no dir; per no res es posen a la defensiva, fan ganyotes, alcen el cap de manera desafiant, volen sempre, en tota circumstància, tenir raó, i que la seva voluntat s’imposi. Els altres no existeixen, si de cas treuen el cap se’ls ha de fulminar. Manen i disposen des d’una càtedra poc menys que celestial. En segon lloc, la malfiança: subconscientment saben que abusen, que són propensos a fer trampes i per això veuen enemics en tota ombra que els rondi.

El pitjor d’aquest tipus de personatges és que arribin al poder. Hom es pot imaginar un Donald Trump investit de senador o des d’un escó a la Cambra de Representants alçant la veu i presumint en presentar un projecte d’esmena o criticar el comitè que entén de tal o tal altre assumpte? En aquell paper es perfilaria com un polític pintoresc de què la història parlamentària de qualsevol país té bon plec d’ exemples. Però pensem que Trump es va presentar a president eliminant com ninots de fireta els altres aspirants, amb una vehemència i poder de destrucció propis d’un carro blindat. Era per ambició personal? Era que el seu olfacte li deia que les vies dretanes extremes s’estendrien arreu?

La política, en el seu caire bàsic de conquesta del poder, mai no depèn només de la voluntat de l’aspirant, sinó que darrere seu s’atrinxera un arsenal de poders fàctics que l’empenyen i el fan triomfar; aquests poders invisibles o sospitables fan un favor al candidat que guanyarà i aquest sap que després de la victòria la línia de govern que seguirà estarà d’acord amb les premisses que prèviament li havien llegit a manera de cartilla, els empresaris, financers o grups de pressió en definitiva.

Donald Trump mostrava durant la campanya l’agressivitat i la intemperància verbal que anunciaven la seva manera d’actuar posterior. Té la virtut de dir allò que pensa, en frases delimitades, tallants, lluny de tota retòrica, de separar els problemes l’un de l’altre, atacar-los directament i reduir-los a pols. Més lamentable és que de vegades el problema per a ell resulta ser una persona, i també la destrueix.

L’Ànec Donald mai no tindrà oportunitat de fer carrera política, només són els problemes menuts, de vegades mecànics, de vegades de convivència, que el fan irritar i gargallejar de manera irada i inconnexa. Però en l’exabrupte i la rancorosa mirada d’ulls blaus a mi em recorda força la figura del president. M’inclino per triar l’ànec per fer-m’hi amic: en definitiva és un pobre mortal com jo i mai despertarà en els seus espectadors el temor que un dia es decanti per obligar els immigrants a llançar-se al mar, decretar que tothom tingui un rifle i els supremacistes, dos.