La vaca invident

“Topant de cap en una i altra soca,/avançant d’esma pel camí de l’aigua...” Les preguntes saltaven inevitables: “Què vol dir, soca?”, “Què és, d’esma?” No m’hi posava pas nerviós ni treia conclusions nefastes. Ho explicava. Entenia que si venien a escola era per aprendre això i totes les altres coses que les escoles faciliten des que es van crear. Evoco els anys de professor en un establiment d’ensenyament mitjà. A cada curs feia sortir La vaca cega de Joan Maragall. També el Nadal de Joan Salvat Papasseit: “Què és un braser?” O la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart: “Fel?”, “Rou?”, “Feix?”, “Clos?”, “Llosc?”, “Coit?” Sabien què era coit, alguns havien dut a terme l’acció, però amb una altra paraula. Els mots que més els venien de nou eren els d’arrel agrària o, com braser, d’abans de les estufes i els radiadors. “El vailet va buidar-li un ull, i en l’altre/se li ha posat un tel.” “Què és un tel?” El de la llet, producte venut llavors, com ara, pasteuritzat, no em servia. “Una membrana.” Hi ha expressions que destrueixen una poesia. “Pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera...” “Cingles?” “Jo en conec un que es diu Comes.” “Jo un que es diu Ribera.” Llavors s’usava molt el verb vacil·lar, en el sentit de fer el fatxenda: “Mira aquell com vacil·la”, “A mi no em vacil·lis”. “Vacil·lant pels camins inoblidables,/ brandant lànguidament la llarga cua.” Havia d’explicar que el remugant que Maragall va descriure no anava pels camins rumbejant, saltironejant i remenant la cua. “Brandant?” No van arribar a preguntar-me què era una vaca, però ¿sabien si aquests animals tenen les orelles davant o darrere de les banyes? Ho sé jo? “Cega?”Ara seria invident.

Hi insisteixo: no m’hi posava pedres al fetge. “Pedres al fetge?” Observo que alguns ensenyants d’ara se n’hi posen: “Els alumnes no saben res, tenen el lèxic empobrit i avariat.” L’altre dia, parlant amb Francesc-Marc Álvaro va sortir l’expressió “la processó llarga i el ciri curt”. No hi ha ciris i les processons són rues o correfocs. ¿I si féssim la prova d’ocupar els pupitres i cedir la tarima –“tarima?”–als joves urbans i també rurals? Quantes paraules d’ús corrent o del cantó electrònic no desconeixeríem? Sí, ja ho sé: la sintaxi trontolla, els barbarismes són invasius. Però per això ocupem nosaltres –els mestres, els periodistes, les ràdios i televisions– la tarima.

Hem fet feina. S’acaba de reeditar Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Jordi Amat anuncia una biografia de l’autor. L’editorial parla d’èxit i de gran expectació. Hi ha d’haver joves o grans formats en les nostres escoles, entre els compradors i els expectants. “La mà,/sense carícia ni esma, s’arrapa/a la galta del xicot. Consternat,/un caragol al mig d’un mur eixut.”