A la tres
Marisc al cove
El president de Catalunya només pot ser ben rebut, a l’Estat, al palau d’Ajuria Enea. És evident que Quim Torra no serà benvingut a cap altra seu de president autonòmic, constatació de l’allunyament entre Catalunya i la resta de l’Estat. Fins i tot el president Sánchez convoca un Consell de Ministres a Catalunya sense avisar-lo, tot esperant la resposta a reunir-se, com reclamava ahir Torra. La llunyania és tan gran que també el lehendakari basc se sent incòmode amb el procés català, i amb els eixos de govern del president, sobretot quan li recorda que a Catalunya ja no se sent com a pròpia la monarquia i es vol exercir el dret a l’autodeterminació. Urkullu juga amb l’ambigüitat que donar suport al dret a l’autodeterminació no implica independentisme. Difícil d’explicar. Però és el preu que paga el PNB actual per gaudir d’un “singular” finançament autonòmic.
El reconeixement de la realitat plurinacional es va traduir, en l’últim pressupost aprovat a l’Estat espanyol (2017), en 3.000 milions més per a Euskadi. Era la quota extra per completar el finançament ordinari basc de què ja disposen des que es va aprovar l’Estatut del 1979.
Amb aquestes xifres, des d’Ajuria Enea es prefereix anar garantint la governabilitat a l’Estat alternant amb PP i PSOE. Però què passarà si algun dia el PNB gosa enfrontar-s’hi? O els militants del PNB forcen avançar cap a la independència, com els va passar a Convergència quan Mas era president? Improbable, però podria passar que l’onada recentralitzadora espanyola no s’aturés, o que posats a atiar sense límits l’enfrontament territorial, Cs i Vox no en tinguin prou encenent i mentint sobre Catalunya, i necessitin afegir-hi Euskadi, i que PP i PSOE no vulguin quedar enrere. Ara bé, trencar amb el PNB implicaria acabar de dilapidar l’entesa territorial de la Transició avalada per la corona.
L’emmirallament català en Euskadi ha desaparegut. Els dos països avancen a ritmes cada cop més diferents. I el president espanyol segueix oferint unes propostes d’Estatuts.