El miracle de la igualtat de criteris

Hi ha, a tots els partits democràtics, agrupacions culturals amb pensaments afins, també associacions professionals i gairebé tota mena d’agrupacions per afinitat, per defensar millor units els interessos en els desenvolupaments dels treballs, de consecució de determinats privilegis que en solitari són pràcticament inaccessibles. També per la raó que els grups informals de joventut, la major part el trescar de la vida els desfà i hom té necessitat de parlar de tot! L’organització de la societat actual té –partits polítics a banda– innombrables llocs per esplaiar-se, conversar, discutir i fer tremolar punts de vista aparentment sòlids. S’ha de dir que els punts de vista de joves, amb les seves peculiaritats de sexe, iniciatives amb reaccions contestatàries, amb mil-i-una opinions distintes que a vegades s’assemblen les unes a les altres talment unes ulleres de sol i un parell d’ous aferrats. Com volen els líders unitat de pensament seguit de l’acció, si no ens posem mai d’acord totalment ni per posar-nos d’acord! M’agradaria saber el perquè d’aquesta peculiaritat dels catalans –entre moltes d’altres– i potser els entendria millor.

En Puigdemont, que si també pateix d’aquesta peculiaritat ho dissimula molt bé, surt amb uns paràgrafs que fan tremolar les pantalles del televisor o estripen les planes del diari. Vet ací un de valent de fa un any i que han reproduït alguns diaris: Va dir alegrement: “Al davant no tenim un estat democràtic!” És ben clar que té raó, però amb aquesta mena de raspall no podem esperar res de bo del govern. Una altra de bona que va veure ahir la llum és la vertaderament juganera d’aquesta setmana. Diu així: “Només aniria a les europees de número dos, de Junqueras.” Ostres! Com que les possibilitats que es presenti aquesta oportunitat són poques, hom pot fer una refregada a l’esquena important per minvar la picor. El parlamentarisme educat, si no es tracta d’un orador veterà, entrenat i dominant del medi, és avorrit, pesat i carregós. Al Parlament espanyol hi he passat, obligat per les circumstàncies, hores i més hores escoltant a mitges, què dic ara? al terç o al quart de recepció, dormint amb els ulls mig oberts i totalment desinteressat de la qüestió que es dirimia, que sovint no interessava ni als seus ponents.

Per pensar seriosament en un futur pròxim per a la independència de Catalunya i la República, és bàsic que hi hagi una xifra abassegadora de catalans que pensin, creguin i diguin dels temes, assumptes, problemes i futur immediat de la nostra terra, paraules de comprensió, d’ajuda, de col·laboració, i que amb sinceritat no fingida lluitin per aclarir malentesos, calúmnies, amenaces i justícia mal administrada, amb rancor i parcialitat, i amb revenja i agror. Sols veient els espanyols als quals no podrem convèncer mai, que respiren cansats de fabricar mentides i d’ordir situacions poc clares i esgotadores, i que alguns s’adonen de l’aberració injusta que ens han fet viure, llavors és possible que diguin amb poca veu: “Deixeu-los d’una vegada que sàpiguen el que és el lideratge d’un país no autosuficient en temps tempestuosos políticament, insegurs geogràficament, envaïts per la maltractada i propera Àfrica.” Amb un peu a l’altre món he intentat trobar els aspectes bons de la qüestió, i he de dir que és molt difícil. Vindrà el moment? Possiblement. Jo no puc esperar més. He lluitat i no he perdut pas. Sols he parat de lluitar.