Però, cap a on anem?

L’historiador Joaquim Nadal, que ho ha estat tot en el món de la política municipal i nacional, fa dotze propostes al final del seu llibre Catalunya, mirall trencat per sortir del laberint. El laberint és el procés i les propostes de Nadal tenen el sentit comú que va caracteritzar el personatge durant la seva vida política, que ha deixat de banda, i partidista, que va abandonar ja fa anys després d’allunyar-se del que va ser el seu partit, el PSC, aquell que ja no reconeixen ni els que el van fer gran. Però Nadal mateix reconeix, en diverses entrevistes que li han fet aquests dies, que no és gens optimista que algú li faci cas. Ell, que no és independentista però que a vegades sembla que s’hi torni, sí que és un defensor del dret a decidir, i tot i les dificultats que això provoca, en les seves reflexions queda ben clar que qui finalment haurà d’acabar de decidir què vol ser és el poble català. Per arribar a aquest estadi, però, proposa una cosa mirant als dos costats: alliberament dels presos polítics, per una banda, i renúncia, almenys de moment, a la unilateralitat, per l’altra. Sí, per a molta gent tornar al marc autonomista és una renúncia a tot el que ha viscut el poble català, i segurament és cert. Però toca preguntar-se no només on som ara, sinó cap a on anem i què estem disposats a fer per arribar-hi. I és aquí el dilema. Per partidistes, legítims però ara mateix inapropiats, no hi ha una unitat d’acció de tot el sobiranisme. Es detecta, però, que tampoc hi ha la voluntat de donar peu a l’Estat a aplicar de nou, i molt més dur, un 155 com pel que malden els ultradretans de Vox, el PP i Ciutadans. Hi deu haver gent a la dreta espanyola (i a l’esquerra) que entengui que el millor seria un pacte amb Catalunya, però callen per por de ser engolits pels radicals espanyolistes. Aquí passa alguna cosa semblant, sempre amb gent preparada per repartir carnets de traïdors. Per tant, queda clar on vol anar una majoria de catalans, però no queda clar com anar-hi ni quan serà el moment de fer-ho.